A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) lloc on per primera vegada s'ha celebrat l'acte de cloenda dels premis Octubre, només es pot fumar a la terrassa que hi ha dalt del tot. Amb la perspectiva de pujar quatre pisos a peu –agafar l'ascensor més antic de València va ser tota una odissea– molts dels assistents van preferir eixir al carrer per fer-ne unes xamades, de la cigarreta. En un d'eixos moments, un grup de turistes va passar per davant la porta de l'OCCC. Era una família de Mallorca i es preguntaven per què hi havia tanta gent allí reunida. Un col·lega els va explicar que estava celebrant-se el lliurament dels premis Octubre. El pare va explicar als fills que es tractava de «la nit de la cultura catalana». Ells no van entendre gaire bé això, però, sí que es van fixar que dins hi ha havia Lluís Llach. «Mira papà, és el Llach», van dir amb profunda admiració.

Una admiració compartida per les més de 500 persones reunides en una gala sorpresa que l'artista va agrair commogut. «Estic realment emocionat perquè l'Eliseu només em va dir: ‘Et donarem una coseta, te l'emportaràs i prou.' Jo li vaig contestar que si hi anava no feia falta que em donessin cap premi perquè és una làpida però que si convenia que baixés al País Valencià ho faria. I com que l'Eliseu sempre m'ha sabut manipular molt bé, aquí em teniu, sorprès però molt emocionat», expressava Llach davant l'atenta mirada de Mònica Terribas, que va conduir amb moltíssima gràcia l'acte. L'espectacle, organitzat per Lluís Danés, que ja ha treballat amb Llach en l'espectacle Germania 2007 i la pel·lícula sobre el cantant La revolta permanent, i Borja Penalba, va aconseguir arrancar l'aplaudiment del públic. «Si per alguna cosa em penedeixo d'haver-me retirat és perquè ja no podré treballar amb ells», va dir Llach durant el seu parlament, en què també va recordar: «Fer cultura al País Valencià és un acte de militància. No sé ben bé què vol dir això d'activista cultural, però aquí els valencians han establert tota una càtedra.»

També van passar per l'improvisat escenari, el conseller de Cultura català, Joan Manuel Tresserras, que va desitjar llarga vida als Octubre després de recordar «la pertinença a una cultura i una identitat comunes però també plenes de diferències». «Hem de ser capaços de celebrar aquestes diferències compartides», hi va afegir. També va ser molt contundent l'exdirectora de la Biblioteca Nacional espanyola, Rosa Regàs. «Em sentiria molt satisfeta si la gent recordés el meu pas per la biblioteca encara que només fos pel fet d'haver introduït una mica de ciència en l'entitat i haver aconseguit una única catalogació per als autors de tot l'àmbit lingüístic. Cadascú entén el seu compromís d'una manera i per tant actua d'una manera», recordava Regàs. L'escriptora va donar pas als dos únics guardonats que hi havia presents i que van ser molt breus en els parlaments. El guanyador del premi Joan Fuster, Carlos Guzmán, ho va fer a través d'una videoconferència. I el públic ho va agrair perquè ja feia més d'una hora i mitja que estaven a peu dret.

Els més matiners havien pogut agafar alguna de les poques cadires que hi havia, però la van haver d'abandonar quan va començar a servir-se el càtering. Intentar aconseguir alguna de les delícies que se servien era una autèntica competició. Molts dels convidats van optar per marxar i acabar de sopar fora. Llach va ser un dels primers d'abandonar l'OCCC amb uns amics. La resta enyora la tradicional i ja històrica crema d'espàrrecs.

EL FUSTER, PER A UNA OBRA SOBRE LA NARRATIVA DE L'EXILI
Per un error no atribuïble a l'autora de la informació de l'edició d'ahir sobre els premis Octubre, no s'hi feia esment del premi d'assaig Joan Fuster, atorgat a l'obra Una geografia imaginària: Mèxic i la narrativa catalana de l'exili, de Carlos Guzmán Moncada, investigador del Colegio de Jalisco. El premi de periodisme Ramon Barnils va ser declarat desert pel jurat.