| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dilluns, 29 d'octubre de 2007 > La crisi d'un règim: la fi d'en Cagaelàstics
La monarquia parlamentària espanyola ha continuat empaitant fantasmes de dissidents que no fan altra cosa que expressar, de manera incruenta, que no la volen, que no la volemtribuna Professor de la UAB i membre del col·lectiu d'opinió Mata de Jonc / Països Catalans CARLES CASTELLANOS LLORENÇ.. Hi ha règims polítics mal formats que no saben trobar la manera de plegar i obsequien la seva decrepitud amb episodis inacabables d'un agre mal gust. És una regla ben establerta: com menys representatiu és un sistema polític, més va clavant cops de cec totalment inútils perquè, per molt que s'acarnissin contra la població, tothom sap que no podran reestabilitzar allò que és políticament obsolet, ja que només anirà perdent cada dia que passa més credibilitat. Així veiem com la monarquia parlamentària espanyola ha continuat empaitant fantasmes de dissidents que no fan altra cosa que expressar, de manera incruenta, que no la volen, que no la volem. És que la repressió crearà més adeptes a aquest sistema anacrònic i antidemocràtic de govern? En un sistema democràtic sa, hi hauria mecanismes per copsar la voluntat popular i els representants polítics es desviurien per oferir vies raonables de solució: república, autodeterminació, justícia, equitat..., per exemple. El dia 6 de setembre passat diverses persones representatives, convocades pel Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació i pertanyents a tot el ventall polític nacional català, van esbossar fulls de ruta nous per tal de sortir d'aquesta presó de pobles que és aquest règim, i no han parat d'aparèixer plataformes de tendència independentista. I recentment la Plataforma pel Dret de Decidir ha unit els seus esforços amb els de les altres plataformes, de manera que cal esperar que ben aviat podrem afegir-nos a un increment important de les mobilitzacions. Efervescència creixent Que sectors cada dia més amplis del poble català mostrin una efervescència creixent, tant pel que fa a la llibertat col·lectiva, com al rebuig de la monarquia espanyola o a la indignació per diferents injustícies i mancances greus, com els nyaps continuats de la RENFE... sembla que no hagi de tenir cap significat. Insensibles políticament a aquests fenòmens (només es fixen en el percentatge de vots!), els parlamentaris actuals i alguns mitjans de comunicació arriben fins i tot a dir que el debat entre monarquia i república és irrellevant; deu ser per això que aquesta disjuntiva no s'ha sotmès mai a votació... Aquesta insensibilitat tan exagerada s'explica perquè un règim mal format com el que patim, paralitzat dins la seva xarxa d'interessos, no sap sortir de la seva obcecació, no pot superar el cercle viciós que comença amb la negació o el menyspreu del sentiment popular i acaba amb la veneració genuflexa més ridícula de l'autoritat sacralitzada. Els partits del Parlament de Catalunya han arribat fins i tot a exhortar-nos a respectar la institució monàrquica, una actitud que té ben poc a veure amb el republicanisme, el socialisme o el catalanisme que tan vanament proclamen alguns. Ara ja sabem, doncs, perquè ho comencem a veure en els fets, que el règim parlamentari monàrquic espanyol, prolongació en tantes coses del franquisme, s'ofegarà dins la seva misèria. Hi va haver un rei, Alfons XIII, que va tenir –diuen– almenys la dignitat de plegar quan va constatar que no era volgut. Ara no. La institució monàrquica es penja ella soleta les seves medalles, i els polítics oficials abaixen el cap davant magistrats antediluvians (herències de l'antic règim!) i tanquen els ulls a la continuació cega d'actes de repressió.Espectacle galdós Un espectacle ben galdós. D'això se'n diu la fi d'en Cagaelàstics, una fi que els deliris franquistes del PP entorn del 12 d'octubre no han fet altra cosa que confirmar. Es tanca el cercle: el sistema polític de la monarquia parlamentària espanyola s'esgota en ell mateix, entre la impotència d'un PSOE paralitzat per un entorn intern i extern espanyolista, sense cap proposta política renovadora (ni federalisme arreu de l'Estat, ni pactes al País Basc: persecució politicojudicial de l'independentisme i res més), i un PP abocat al retorn a una política feixistoide, llançat a una involució cap a les cavernes monolítiques d'una Espanya sempre igual a ella mateixa i ja sense sentit, pròpia d'unes condicions geopolítiques ja enterrades en el passat. Això no té sortida. I hem de mirar d'estar-ne al més lluny possible ben aviat. |
 | |||
|