Avui, 28 d'octubre, sóc de Jerusalem, la Ciutat Santa, acompanyat d'un grup de feligresos de la meva parròquia, Riells de Montseny. Dic «meva» però no ho és. En realitat, recullo els fruits de la llavor que hi sembrà mossèn Pere Ribot. Escric aquestes ratlles per fidelitat a la seva llavor i com a homenatge a Jeroni Alomar, capellà (o tal vegada rector, no ho sé) de Llubí, un poblet del centre de Mallorca. El juny de 1937, Jeroni Alomar, familiarment conegut com Poquet (o mossèn Poquet), va morir afusellat per odre del general Franco. Fou el trist final d'un episodi tristíssim. Primerament empresonat i després jutjat en un dels moltíssims i vergonyosos «consells de guerra» que s'aplicaven aleshores –indiscriminadament– fou declarat culpable del següent delicte: «prestar auxilio a la rebelión». No deixa de ser una ironia cruel que ajudar el proïsme –el màxim exponent de l'esperit cristià– fos considerat delicte per l'exèrcit insurrecte del general Franco, que s'alçà en armes invocant el nom de Déu i de la Pàtria, i amb la clara finalitat de salvar l'Església. Per la qual cosa, la jerarquia catòlica, finalitzada la guerra, l'anomenà «Caudillo por la gracia de Dios» i li concedí l'honor de poder anar sota pal·li, igual que la Sagrada Eucaristia en la solemnitat del Corpus. Tot això ho sabem. Podria afegir que és història passada, però no ho és. Al contrari: és la història que torna. I torna a repetir el mateix error maniqueu: beatificar unes víctimes i oblidar les altres, igualment víctimes. Mossèn Poquet no figura en la llarga llista dels màrtirs que avui reben a Roma la palma del martiri. El motiu no és altre que aquest que poso a la consideració del lector: hi figuraria si hagués estat assassinat pels que (suposadament) «odiaven la fe». Els beatificats avui són màrtirs de «l'odi contra la fe». No és el cas. Ell va morir afusellat pels «bons», és a dir: pels qui (suposadament) «defensaven la fe». I es veu que això ho capgira tot. I ho capgira de tal manera que entrem en la pura demència. Resulta que el que va fer mossèn Poquet és contribuir a salvar la vida d'alguns alcaldes (o potser regidors) d'alguns pobles veïns. Tant se val! Des de la seva fe cristiana va salvar unes persones de morir assassinades pel simple fet de figurar a les llistes electorals del Front Popular, d'ocupar alguns càrrecs o –simplement– d'estar afiliades a algun sindicat o partit d'esquerres. A partir del dia que el general Franco s'alçà contra la República, totes aquestes persones es trobaven davant d'un dilema difícil de superar i encara més de pair: o claudicaven dels seus principis (renunciant i al mateix temps traint la legalitat vigent i el seu jurament de fidelitat a la República) o eren declarats «rebels». Rebels d'un dia per l'altre. Resulta difícil fins i tot d'imaginar. No és estrany (sinó lògic) que algunes persones optessin per fugir. Això no vol dir que haguessin comès cap delicte. És prou sabut que l'«alçament militar» va triomfar a Mallorca pràcticament sense haver de lluitar. Va ser un dels llocs on la violència contra les persones de dretes o contra l'Església amb prou feines va existir. No ho dic jo, ho diu un home tan honest com el Pare Massot, monjo de Montserrat. Sempre que tinc ocasió expresso públicament la meva gratitud a aquestes persones. Més que més en la meva condició de capellà i en la meva condició de persona nascuda després de la guerra. Qui cerca la veritat, defuig la propaganda.

Avui no necessito «el mur de les lamentacions», en faig prou amb la paret de la meva cel·la de l'hostatgeria franciscana per vessar les meves llàgrimes. Quin altre regal podria oferir a mossèn Poquet i a tots els que com ell varen ser víctimes de la mateixa follia, que no sigui unes llàgrimes de dol? Festa pels «màrtirs de la fe». Llàgrimes de dol pels «màrtirs de la caritat», exclosos de la llista que pujarà als altars. Déu meu! I pensar que la metàfora de l'Església és la barca de Pere, els pescador de Galilea, considerat el primer Papa de l'Església! Com no haig de plorar si resulta que l'auxili que mossèn Poquet va prestar a la rebel·lió va ser precisament facilitar als «rebels» una barca, amb la qual pogueren sortir de Mallorca i refugiar-se a Algèria? Més contradicció, impossible. Algú es pot estranyar que la «festa» d'avui, en lloc de celebrar la fe serveixi per qüestionar-la, i encara pitjor, per rebutjar-la frontalment i apuntar-se a la descreença? Ja està passant. És més: si he tingut notícia de mossèn Poquet, és gràcies a la santa indignació de Manuel Francisco Riera, de Palma, expressada en la carta que publicà al diari El País (17 d'octubre). ¿Com és possible, es pregunta Manuel Francisco, que l'Església Jeràrquica espanyola, ni tan sols mencioni un home com mossèn Jeroni Alomar, la conducta del qual podria servir d'exemple tant als laics com als catòlics? Als laics perquè el seu «delicte» no va ser altre que mostrar-se solidari amb les persones injustament perseguides, evitant que fossin assassinades «legalment», com ho fou ell, en definitiva. I als catòlics perquè va saber complir el primer deure de tot cristià, i ja no diguem de tot capellà: exercir la caritat, fins a l'extrem de posar en risc la pròpia vida. El greuge comparatiu és tan gran que no m'estranya que Manuel Francisco qualifiqui l'Església de «monumental i monstruosa estructura d'hipocresia». I el que és encara més dolorós: que per culpa d'aquesta hipocresia no li sigui possible creure per molt que s'hi esforci. Ho comprenc. I no seré jo qui desqualifiqui la seva queixa titllant-la –com de segur serà titllada– d'anticlerical. No ho és. I si ho és, caldrà concloure que Jesús també ho era quan plorà a les envistes de Jerusalem o quan mostrà la seva indignació contra els mercaders del temple i els sacerdots que havien convertit la casa de Déu en cova de lladres. Si la jerarquia espanyola hagués demanat perdó quan era hora ara no estaríem parlant. Perquè, una de dues: o la beatificació d'avui no existiria (ni Joan XXIII ni Pau VI la van autoritzar) o seria la beatificació de totes les víctimes, la qual cosa implicaria una reconeixement de culpa i de perdó recíproc. Beatificant l'error, la jerarquia diu: el fusell a l'altar, l'afusellat al fossar.