Entre els tòpics que des del món de l'ensenyament s'han creat al voltant del cinema ha triomfant la idea que les pel·lícules han de ser debatudes o presentades a l'aula en funció dels seus valors. Generalment, s'entén que una pel·lícula té valors quan la seva trama resol en clau humanística uns conflictes o quan els seus personatges son éssers positius. La idea d'un cinema de valors no deixa de ser una qüestió envoltada de falsedat que amaga, en la majoria dels casos una certa «moralina» i un desig de ser políticament correctes en un món en què, potser, allò que més falta fa és la incorrecció.

Curiosament si establim un rànquing de quines són les pel·lícules més reclamades pels seus valors ens trobarem amb obres com La vida és bella de Roberto Begnini, Billy Elliot de Stephen Daldry o Los chicos del coro de Christopher Barratier. En tots aquests casos, els suposats valors temàtics de l'obra no es corresponen amb uns valors estètics. Totes aquestes pel·lícules són estèticament pobres i limitades.

Si intentem buscar en la cartellera, per exemple, obres que reflecteixen alguna cosa dels adolescents i els instituts fàcilment anirem a parar a Supersalidos de Greg Mottola. Des d'un àmbit estrictament educatiu pot ser considerada fàcilment com una bretolada. Cada cop que els seus protagonistes obren la boca és per dir acudits grollers sobre el seu desig sexual insatisfet i l'obsessió dels personatges és fer-se passar per més grans per consumir alcohol.

Curiosament, però, de l'interior de Supersalidos s'apunten més coses sobre la joventut que en qualsevol obra políticament correcta. A la pel·lícula es parla de la por a créixer, de la forma com els adolescents se senten frustrats quan s'emmirallen en els adults, de com el fantasma del sexe esdevé obsessió i de la buidor que el llenguatge ha adquirit en el temps present. No són aquestes qüestions prou serioses com per tenir-les en compte? No té més qualitat estètica Supersalidos que la majoria de pel·lícules del cinema de valors? Una bona part dels debats al voltant del binomi cinema i educació es troben perfectament exemplificats en un magnífic llibre d'Alain Bergala, titulat La hipótesis del cine que acaba de ser publicat per Laertes. A finals dels noranta, Alain Bergala va rebre l'encàrrec del Ministeri d'Educació francès per dur a terme un treball d'introducció del cinema a les aules. La seva proposta es basava en el que ell mateix va definir com a educació estètica. Bergala considera que el cinema no ha de ser utilitzat a l'aula com a complement d'altres matèries, la seva aposta passa per educar els alumnes en el coneixement de les imatges, en la mecànica del seu funcionament específic. La metodologia de Bergala treballa l'anàlisi de les seqüències, del coneixement dels mètodes de rodatges i la recerca d'una fórmula que estimuli l'amor cap a les pel·lícules. Per tal d'aconseguir transmetre el plaer als estudiants, s'estimula la curiositat per conèixer les obres cabdals de la història del cinema.

L'educació estètica neix com una aposta contraposada a un model de cinema de valors que no sap anar més enllà del contingut de l'obra. Si analitzem les millors obres que ens ha donat el cinema arribarem a la paradoxa que aquestes no solen ser compatibles amb els valors que es pretenen transmetre des de l'aula. Què n'hem de fer, oblidar-les i substituir-les per obres mediocres amb missatge?