Les obres del TGV han avançat al límit durant mesos. Al llarg d'aquests mesos, les incidències en el servei de rodalies han generat unes incomoditats intolerables. I al final, fatalment, s'ha produït el desastre: afectació als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, suspensió d'una part de les línies de rodalies, alteració del funcionament d'una part de les línies regionals i de llarg recorregut... Milers i milers d'usuaris que viuen un malson que ha de durar un mínim de dues setmanes. Una realitat insòlitament kafkiana.
Crec que enmig de l'estupefacció que genera la singularitat d'aquesta situació, podem fer algunes consideracions. La primera, en relació amb la responsabilitat. El col·lapse que aquests dies viu la mobilitat de la regió metropolitana de Barcelona no és una fatalitat incausada. La causa està perfectament identificada: la desídia inversora de l'administració espanyola durant dècades. Hagi governat qui hagi governat. Només cal comparar la inversió a Rodalies de Madrid amb la inversió en el servei de rodalies de Barcelona o recordar que el TAV, que suposadament arribarà abans d'acabar el 2007, hauria d'haver arribat el 2007. En fi, qui no ho tingui clar que intenti anar de Barcelona a Girona per l'N-II. La segona consideració té a veure amb les prioritats. No crec que sigui adequat contraposar Rodalies i el TAV. La regió metropolitana de Barcelona i Catalunya tenen prou densitat demogràfica per disposar d'un servei metropolità ferroviari de rodalies eficient a Barcelona, Girona i Tarragona. Així com d'un servei de regionals, d'alta velocitat, i de la connexió amb la xarxa europea de TAV. Les dues primeres prioritats fan possible l'estructuració de les regions metropolitanes. El TAV i l'aeroport intercontinental haurien de permetre connectar-nos amb el món sense intermediaris.
Sense excusa L'esforç fiscal de la ciutadania de Catalunya mereixeria disposar d'unes infraestructures de mobilitat de nivell europeu. No hi ha excusa. La tercera consideració fa referència a les conseqüències. Després de l'episodi del nou Estatut, el malestar ciutadà provocat per aquesta situació, que he definit com a kafkiana, pot afegir frustració i resignació. De fet, sembla com si l'administració central estigués treballant per l'abstencionisme a Catalunya. Clar que aquest malestar també es podria metabolitzar en energia positiva i reivindicativa d'autoafirmació. Particularment, si es defineix un lideratge polític i social clar.
