El 23 d'octubre del 1977 ha quedat fixat en els annals de la història contemporània de Catalunya com una data gloriosa almenys per dues raons institucionals. Primer, perquè el president de la Generalitat tornava a posar els peus a Catalunya després d'un llarg exili a Suïssa i a França iniciat l'any 1939. Tarradellas (Cervelló, 1899- Barcelona, 1988) havia manifestat sempre que no tornaria a Catalunya si no era com a president de la Generalitat, i el seu propòsit es va acomplir. La segona raó, perquè gairebé quaranta anys després es restablia la Generalitat, la institució de govern de Catalunya que havia quedat abolida l'any 1938 per un decret de la Jefatura del Estado.

UN GRAN DESCONEGUT
Centenars de milers de persones van sortir al carrer aquella tarda de diumenge per celebrar la tornada del President i el restabliment de la Generalitat. Per a la immensa majoria d'aquelles persones, el president Tarradellas era un gran desconegut i, la institució que havia de presidir, també. Fa només trenta anys, la política no era sinònim de democràcia pel simple fet que Espanya, amb Catalunya especialment inclosa, vivia sotmesa a la dictadura de Franco o als seus efectes aleshores encara vigents. Al llarg de quatre dècades, la societat catalana no havia conegut altres realitats que els tres anys de guerra a l'inici, la llarga nit del franquisme i, al final, els tres anys de transició tutelats pels mateixos hereus de la dictadura. Tret dels nuclis clandestins i de resistència que sempre van existir –però minoritaris per definició– i de l'oposició democràtica que es va anar estenent de manera més significativa en l'últim període, la societat catalana, amb el pas de les generacions, havia oblidat o simplement tenia un profund desconeixement sobre la Catalunya autònoma que havia existit abans del cop militar de Franco de l'any 1936 i que es va extingir definitivament a primers del 1939 amb l'ocupació de Barcelona per part de l'exèrcit alçat contra la legalitat republicana. En aquest context, el retorn de Tarradellas i el restabliment de la Generalitat representaven un autèntic salt en el temps i, segons alguns historiadors i analistes, l'única mostra de ruptura democràtica que s'ha produït a Espanya en tot el procés de sortida del franquisme. Aquest salt en el temps, tanmateix, és el que fa comprensible que moltíssima gent celebrés el retorn d'un desconegut i el restabliment d'una institució ignorada. Cal afegir, a més, que la màxima feina pedagògica que havia fet l'oposició a Catalunya durant molt de temps, tenia a veure amb la restauració de l'Estatut d'Autonomia de l'any 1932, com a eina bàsica per tornar a engegar la democràcia i l'autogovern. L'Estatut del 32 era el centre de la reivindicació en tots els actes i se l'entenia com el símbol de la recuperació de les llibertats i el desllorigador a partir del qual construir novament la Generalitat, el Parlament i la resta d'institucions, incloses les presidències. Paradoxalment, l'anhelat i tan reclamat als carrers Estatut del 32 mai no va tornar a ser vigent i, en canvi, va retornar Tarradellas i es va restablir la Generalitat. Madrid ho va voler així i Catalunya ho va acceptar amb eufòria o s'hi va conformar per resignació possibilista. La interpretació d'aquella maniobra del 23 d'octubre del 1977, barreja de sorpresa i de provisionalitat, però en definitiva realitzada sota la firma del president del govern espanyol Adolfo Suárez i del rei Joan Carles a través d'un reial decret llei, la pot fer cadascú des de la perspectiva de les tres dècades que han passat.

CONSTRUCCIÓ DEL SÍMBOL
L'escenificació de la tornada de Tarradellas, òbviament, es va produir a Barcelona. La multitudinària rebuda a l'aeroport, el trasllat fins a Montjuïc a dalt d'un Dodge Dart, els centenars de milers de ciutadans que omplien l'espai central de la Gran Via, la plaça de la Universitat, la Via Laietana per veure passar el President que tornava de l'exili –en aquest tram urbà, a dalt d'un Lincoln–, la gernació que omplia a vessar la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents per veure l'ancià Tarradellas al balcó de Palau de la Generalitat, van protagonitzar algunes de les escenes més gràfiques de la vitalitat del catalanisme al carrer de l'etapa política actual. La il·lusió era incontenible i Tarradellas es va convertir, d'un dia a l'altre i a nivell personal, en símbol unitari de tota una reivindicació que, en veritat, tenia una àmplia pluralitat de matisos.

L'èpica de la rebuda popular el dia del retorn de Tarradellas va tapar, en canvi, dos fets d'una significació important i que anaven força lligats entre si. El primer era que només quatre mesos abans del dia del reton, Catalunya havia viscut les primeres eleccions de la democràcia –les eleccions a les Corts del 15 de juny–, que havien donat la victòria en conjunt a les forces representants del catalanisme polític i, de manera particular, a les d'esquerres; el mateix dia que a l'Estat espanyol la UCD, una formació ni catalanista ni d'esquerres, assolia la majoria absoluta. Els parlamentaris catalans –47 diputats i 16 senadors–, el conjunt més qualificat, si no era l'únic, de càrrecs escollits amb què s'havia dotat Catalunya en aquells moments, quedava en un segon pla, per sota d'un personatge carregat de simbologia però de dubtosa representativitat. I el segon fet va ser que el reial decret llei que disposava el retorn de Tarradellas i el restabliment provisional de la Generalitat –alhora que ometia el restabliment de l'Estatut del 32, la llibertat plena, l'amnistia total i el dret a l'autodeterminació– va ser fruit d'una negociació privada entre Tarradellas mateix i el president del govern espanyol Suárez, amb el vistiplau del rei Joan Carles I, que aleshores era encara hereu directe de la legalitat franquista.

EL FUTUR DE CATALUNYA ES DECIDEIX A MADRID
Les negociacions entre l'Estat i Tarradellas van tenir lloc a Madrid, en la fase neuràlgica, entre els dies 27 i 29 de juny d'aquell mateix any 1977; és a dir, entre les eleccions del 15 de juny i el 23 d'octubre, dia del retorn. Prèviament, hi havia hagut un primer acostament, el 26 de novembre del 1976, a Saint-Martin le Beau. Acompanyat de Manuel Ortínez –amic personal del President– arriba al domicili de Tarradellas el tinent coronel Casinello, un emissari de Suárez, el jove nou president del govern espanyol que havia pres possessió del càrrec el 4 de juliol de l'any 1976 en substitució de Carlos Arias Navarro –aquell que amb llàgrimes als ulls va llegir el missatge institucional cèlebre que començava amb: «Españoles, Franco ha muerto.»–. Pel que es pot interpretar des de la perspectiva actual, Casinello va avaluar la força de Tarradellas, i de l'informe que en va passar a Suárez se'n va derivar que el deixarien a l'exili tant de temps com ell volgués. Suárez estava convençut que guanyaria les eleccions del juny a Espanya i també a Catalunya i que podria prescindir de Tarradellas. La prova és que, en virtut de la llei de la reforma política (18 de novembre de 1976), que declarava la voluntat autonomista de l'Estat, i de la visita a Tarradellas, el govern espanyol es va decidir pel reial decret del 18 de febrer del 1988, de creació del Consell General de Catalunya, una fórmula singular per estudiar un règim especial que recollia la creació d'un consell del qual formarien part els parlamentaris catalans sorgits de les pròximes eleccions i també els presidents i tres representants més de cadascuna de les quatre diputacions catalanes.

Adolfo Suárez tenia l'operació controlada: guanyar les eleccions, diluir el paper dels parlamentaris i prescindir de Tarradellas. La victòria de les esquerres a Catalunya el 15 de juny i el fet que emprenguessin immediatament les negociacions amb el govern espanyol per tal de fer efectives les reivindicacions programàtiques amb què s'havien presentat (majoritàriament coincidents amb els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i autodeterminació) va fer canviar d'opinió Suárez, que a partir d'aquell moment va preferir negociar directament amb Josep Tarradellas en comptes de fer-ho amb els representants que havien estat escollits.

En la negociació entre Suárez, Joan Carles I i Tarradellas hi va intervenir directament, a més de Manuel Ortínez (que va prestar el seu domicili a Madrid perquè s'hi instal·lés Tarradellas entre viatge a La Moncloa i viatge a La Zarzuela), el periodista i polític Carles Sentís (l'home de la UCD a Catalunya, que va exercir de correu), l'empresari basc Luís Olarra (que va prestar el seu avió particular perquè el viatge d'anada i tornada de Tarradellas entre París i Madrid es mantingués en secret) i, també, el ministre de Governació Rodolfo Martín Villa (que va anar polint desavinences entre Suárez i Tarradellas).

PUGNA AMB L'ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS
En versió de Tarradellas (extreta del llibre autobiogràfic i pòstum Ja sóc aquí. Record d'un retorn, Planeta, 1989), els parlamentaris eren víctimes de les seves promeses electorals impossibles de negociar, tampoc tenien un mètode suficientment preparat per exercir una bona negociació i, encara, no veien de bon ull el protagonisme de Tarradellas i mantenien serioses diferències entre ells. Amb aquest panorama i emparat per la seva memòria històrica, Tarradellas va decidir emprendre en solitari les negociacions així que Suárez li'n va brindar l'oportunitat. Diverses interpretacions apunten, contràriament, que Suárez va trobar en Tarradellas la fórmula per «neutralitzar l'amenaçadora suma de reivindicació nacionalista i esquerrana a Catalunya», alhora que «endarrerir la instauració d'una veritable autonomia».

La pugna entre Tarradellas des de França i els parlamentaris catalans va existir, per bé que de cara al carrer va quedar superada per la significació històrica de l'esdeveniment. Catalunya començava fa tres dècades un camí que s'ha mantingut, el de conformar-se no amb el que es vol, sinó amb el que arriba de Madrid. La mateix arribada a Barcelona la tarda del 23 d'octubre del 1977 es va fer en un vol procedent de Madrid. El dia abans s'havia tancat definitivament la negociació: dues hores més amb Suárez a La Moncloa i una hora més amb el Rei. La lliçó ja estava apresa, abans del retorn, Tarradellas va haver de passar pel despatx del vicepresident del govern espanyol, el general Gutiérrez Mellado, pel despatx del president del Tribunal Suprem, pel del president del Congrés, pel del president del Senat, va haver de dinar amb Abril Martorell i altres polítics i va haver d'oferir, al vespre, una recepció a l'Hotel Palace madrileny per a les nombroses personalitats de l'aparell d'Estat que encara no l'havien saludat.

La resta, a Catalunya, va ser un triomf sense baixar de l'autocar, del Lincoln, vaja. El que hauria passat si Tarradellas s'hagués posat al servei dels parlamentaris i no a l'inrevés, no ho podrem saber mai.