L'aigua és un espectacle de format menut i calat profund. D'entrada ofereix la possibilitat d'acostar-se a un dels grans escriptors de la literatura catalana de tots els temps, Jesús Moncada (1941-2005). Gran encert portar a escena l'autor de Camí de Sirga, novel·la traduïda a una vintena d'idiomes tan dispars com ara l'anglès, el vietnamita, l'alemany, l'hongarès i el japonès. L'univers de Moncada, d'un sol espai, la desapareguda vila de Mequinensa, lluny de caure en el localisme costumista ha esdevingut referent literari d'universalitat. Per a la dramatúrgia, Albert Roig, també amb l'Ebre a la sang, i Xicu Masó han treballat a partir de la narrativa curta (El cafè de la granota, Calaveres atònites i Històries de la mà esquerra), en què Moncada és un mestre d'excepció.

Una escenografia que representa un vell cafè és l'espai encertadíssim per on desfilen una part dels personatges més significatius de l'obra de Moncada com ara l'entranyable jutge Crònides, la beata Berta i el secretari del jutjat Mallol Fontcalda. Una dramatúrgia plantejada per mantenir l'essència del narrador fent parlar els seus personatges a través d'històries que s'entrellacen a ritme de música popular. Situacions on un Sagrat Cor pot ser testimoni d'un judici, uns grans d'arròs comptabilitzen l'activitat amorosa d'una parella o un exbarquer demana a la Mort feina a l'altre barri.

Una porta que convida de manera fresca a endinsar-se en la mítica Mequinensa de supersticions, heretgia, republicanisme, treball duríssim i desesperació davant un món que s'acaba; des de l'humor però també des de la reivindicació més radical que recorda les últimes mobilitzacions contra el transvasament del riu Ebre.

És aquest un espectacle de ritme d'aigua de riu, a estones corprèn com una riuada, a moments és la calma més innocent i en ocasions brilla l'aiguabarreig. En conjunt, una partitura encertada per copsar l'atenció de l'espectador, que assisteix entre divertit i reflexiu a una hora i mitja que deixa amb ganes de més històries.

La protagonista de l'espectacle és sens dubte la paraula endimoniada de l'autor. Però no tindria la força del resultat sense aquest esplèndid repartiment que ha interioritzat perfectament el to irònic i alhora trist del seu creador. Uns intèrprets que demostren un gran treball per assumir el tarannà de gestos i parla al llarg de tota la funció tot i alguna relliscada en el text, natural si es té en compte el repte escènic que suposa la gran complexitat de la narrativa de Moncada.