La cerimònia d'adjudicació de la terminal sud de l'aeroport de Barcelona va escenificar perfectament que AENA havia aconseguit el seu evident i manifest propòsit de reduir la nostra porta principal aèria a un nivell de tercera divisió, sense vols transoceànics i en règim d'esclavitud de Madrid-Barajas. Que ja se sap que de Madrid, al cielo, mentre que a Barcelona se li aplica la norma de la Bretanya, és a dir, la que resumien els chansonniers parisencs quan deien «les pommes de terre, pour les cochons; les épluchures, pour les bretons». Així doncs, consummatum est i de la perniciosa forma temuda i prevista. Em sembla que va ser el professor Germà Bel, el qui va dir que en la vida real les coses no acaben com a la Bíblia i, per tant, que aquí, si fem judicis salomònics, matarem lo xiquet.

Se'ns havia dit que la Generalitat seria decisiva a l'hora d'adjudicar la nova terminal, però poc després ja només es deia que seria determinant i, finalment, que seria escoltada. I, en efecte, amb el paripé de desplaçar-se a Barcelona per fer pública la seva decisió, AENA va demostrar per què els seus màxims dirigents van brindar amb xampany (amb cava hauria estat un sarcasme) per celebrar que l'aeroport de Barcelona hagués quedat fora de l'Estatut en la passada de ribot que va fer Alfonso Guerra per convertir les aspiracions d'autogovern en encenalls i renúncies. Pot estar ben satisfet, el secretari general de Transports, Fernando Palao, que va inventar la creació de l'organisme d'aeroports només per impedir que fossin transferits com a competència de les autonomies en virtut del clar principi del ius soli. Es tractava, òbviament, de fer una resistència numantina al traspàs a fi de retenir a les mans d'un cos de funcionaris la repartidora de favors que valen diners al sector privat, sempre tan agraït amb els seus benefactors, i de conservar al servei del centralisme un instrument decisiu per asfixiar el desenvolupament de Catalunya o d'altres territoris perifèrics.

En pura lògica, la decisió que s'adoptés hauria d'haver incorporat un fort element de càstig a la companyia Iberia per la seva contumàcia a l'hora de perjudicar els interessos de Catalunya. Si una dona maltractada té dret a reclamar a la justícia una ordre d'allunyament del seu agressor, per la mateixa regla de tres i en justa retribució, també l'aeroport de Barcelona hauria de poder exigir la retirada de tots els privilegis concedits a Iberia. Cal tenir present que durant més de 30 anys la companyia ha explotat en exclusiva una terminal i un servei monopolista de pont aeri amb tarifes per milla volada exageradament més elevades que les de la resta de l'Estat. De fet, el pont aeri ha estat el principal negoci de la companyia aèria i la font primera d'uns beneficis que sovint s'han dilapidat en aventures americanes com ara les compres d'Aerolineas Argentinas, Ladeco de Xile i Viasa de Veneçuela. Les pèrdues astronòmiques, les subvencions i els sanejaments pagats pels contribuents ens han tocat el crostó als assalariats i a la soferta classe mitjana, que som els únics que en aquest estat paguem impostos de debò.

A més a més, Iberia és l'empresa abans pública i estatal que va abusar del nostre mercat captiu amb l'excusa que era la companyia de bandera, però que després ho ha continuat fent un cop privatitzada. Retinguem, doncs, el nom dels accionistes responsables dels últims actes de menyspreu dels quals hem estat víctimes. Són Caja Madrid, BBVA, El Corte Inglés i Logista. Exactament, els que van decidir la supressió de tots els vols amb origen o destinació a Barcelona que no fossin fastuosament rendibles, excepte aquells que encara que fossin deficitaris servissin per alimentar de passatgers la insadollable, colossal i faraònica terminal 4 de Madrid. És també l'empresa que va encolomar una flota d'avions vells a una empresa nova anomenada Click Air destinada a degradar l'aeroport del Prat fins a la categoria de baix cost equivalent al tren borreguero. Amb la circumstància agreujant d'haver obtingut, amb nomes un 20 per cent del capital, la renovació automàtica dels drets d'enlairament i de vol abans adjudicats a Iberia. És legal, la tàcita reconducció d'una assignació a una nova empresa en la qual l'anterior titular és tan minoritari? Es lògic, que els altres socis, com ara, per exemple, la patrimonial Quercus, de la família Carulla (Agrolimen), es trobin ja d'entrada un regal com aquest? O bé resulta que els altres accionistes van invertir, perquè sabien o intuïen que Iberia arrambaria amb tot? Què valdria, Click Air, sense els drets d'enlairament i de vol que discrecionalment i arbitràriament adjudica AENA i amb els quals els continuadors del negoci han resultat afortunats?

Francament, fa tot l'efecte que hem assistit a tot un joc de rotacions que configura un escenari molt semblant a la tipificada figura de la maquinació per alterar el preu de les coses. I també, al xocant espectacle de recompensar una empresa que més aviat mereixia sancions. És que ja no recordem el caos que es va provocar a l'aeroport del Prat a finals de juliol de l'any 2006! Tot va començar amb la pèrdua del contracte dels serveis de terra d'Iberia, la protesta i la invasió de pistes, i contra tota lògica, en comptes de multes o inhabilitacions, amb la restitució d'un 36 per cent del servei a la companyia culpable o responsable subsidiària del gran desgavell.

Hem premiat, per tant, els que s'han dedicat de manera sistemàtica a esprémer la llimona del nostre aeroport i a ensorrar-lo amb deliberada premeditació. Caldrà potser tornar a comentar tota aquesta història.