Després d'un periple incert per l'àmbit de la novel·la, Ventura Pons retorna amb Barcelona (un mapa) al teatre. El fet resulta gratificant, sobretot si tenim en compte que les millors pel·lícules de Ventura Pons són aquelles que han posat el teatre en primer terme, sobretot les seves dues brillants adaptacions de Benet i Jornet, Actrius i Amic/Amat. El teatre sempre ha permés al cineasta Pons desnaturalitzar el relat, focalitzar l'acció en el caràcter artificiós dels diàlegs i apostar deliberadament pel joc d'interiors. En totes les seves adaptacions teatrals, Ventura Pons creua el millor de la seva condició de cineasta amb els seus orígens de persona provinent del món del teatre i la simbiosi li funciona. La novel·la, en canvi, pot dur el perill del naturalisme, a partir d'una clara voluntat d'expansió dels esdeveniments. Pons troba un millor pols com a director quan concentra la seva càmera en el rostre dels actors i intenta treure el millor d'ells mateixos. En el cas de Barcelona (un mapa) és donen totes les circumstàncies perquè l'operació funcioni. La pel·lícula parteix d'una de les més brillants peces que ha produït, últimament, el teatre del nostre país Barcelona, mapa d'ombres de Lluïsa Cunillé i pot treballar amb un grup de grans actors com ara Josep Maria Pou –el millor de la funció–, Núria Espert i Rosa Maria Sardà als que ofereix la possibilitat de realitzar veritables tours de force dins d'una peça que funciona com un joc creuat de duets interpretatius.

Malgrat que té tots els elements per convertir-se en una gran pel·lícula, Barcelona (un mapa) és una pel·lícula insípida, que no acaba de funcionar. Les seves històries de transvestisme, incest, adulteri i homosexualitat ambientades a l'interior d'una pensió regentada per una parella de vells que senten la proximitat de la mort, no acaben d'enganxar l'espectador. No provoquen cap mena de passió i resulten insípides. El problema no es troba en cap dels molts elements interessants que posa en joc, sinó en una simple qüestió de posada en escena. Probablement per por que l'acusin de fer teatre filmat, el director ha decidit airejar la pel·lícula, obrir els espais interiors i introduir un seguit de flaixos –que no arriben a la categoria de flashbacks– absolutament innecessaris. La introducció de petits fragments explicatius sobre el passat dels personatges trenca constantment amb l'atmosfera i no deixa que la pel·lícula pugui agafar cos. També resulta massa rutinària la mecànica de pla/contrapla amb què són filmats els duets. Al final de la projecció fa la impressió que si Ventura Pons hagués apostat obertament per la teatralitat, privilegiant el moviment dels actors i de la càmera en el magnífic interior que ha construït, Barcelona (un mapa) podria ser una obra apassionant i radical. Tal com és ara, es queda a mig camí de moltes coses.