Josep-Lluís Carod-Rovira afirma que es diu Josep-Lluís i no José Luis «aquí i a la Xina», però la veritat és que ho vulgui o no, i hi ha dos Carod-Rovira. Hi ha el que actua i fa comèdia, i hi ha el sincer, el que és com és. Jo ja sé que llevar-se cada dia inventant-se un personatge i sostenir el paper fins a l'hora d'anar a dormir té mèrit, però jo el Carod que prefereixo i el que em sembla que a ell li convindria més és l'altre, és el que de tant en tant li surt de dins quan es cansa i no pot més de fingir. És el Josep-Lluís Carod-Rovira que es va mostrar dimarts en un programa televisiu fet a Madrid.

Carod ha llegit o observat algunes trajectòries d'homes públics famosos i s'ha dit: Per ser un home públic considerat, s'ha de presumir d'haver llegit llibres? S'ha de fer alguna concessió a la frivolitat? S'han de produir declaracions de traca i titular? S'ha de ser irònic? S'ha de ser maquiavèl·lic? Quan Carod és maquiavèl·lic li surt El petit príncep, quan vol ser irònic fa un comentari agre o cínic perquè no domina de cap manera la ironia, quan diu que ha llegit molts llibres en diu massa i quan vol ser trempat rumbeja de col·leccionar xapes de xampany, que és una medallística que no fa per a un general republicà. Les declaracions de titular de Carod acostumen a ser una traca remullada. Als canals de Venècia, posem per cas.

A Madrid, l'altre dia, va ser diferent. Davant de TVE i d'un públic advers, es va desplegar el Carod pedagògic, el Carod dur i el Carod amable, el Carod tal com va venir al món. Quan és a Catalunya, quan és a TV3, Carod dóna tan per fet que el públic sap que és independentista que s'entreté a fer postures. Si Carod fos sempre el Carod de Madrid, Madrid l'escoltaria amb el mateix temor i respecte amb què Madrid escolta els bascos (el públic advers fins i tot el va aplaudir), Puigcercós s'hi inclinaria, Carretero es replegaria als Pirineus, Bargalló no li pararia paranys, Mas tremolaria de fred a la casa gran i Montilla deixaria d'amenaçar-lo d'estirar-li el bigoti per si és postís.