Tot just fa tres dies la meva filla (nou anys) em comentava que feia temps que no veia el Club Super 3 (tant, que no sé si encara es titula així). No calia que m'ho recordés. El seu consum cultural i mediàtic el pateixo jo mateix sense tenir prou autoritat com per imposar els meus criteris. Fa un parell de setmanes vaig viure (viure?) l'estrena de High School Musical 2 al canal Disney, (la cerimònia incloïa crispetes i amigues de l'escola). El Disney Channel (al qual com altres nenes està enganxada) basa una gran part de la seva programació en sèries protagonitzades per escolars adolescents. I el que més m'ha sonat a català és el film Cheeta Girls 2, rodada a Barcelona, en què el noi català era un ros nòrdic que tocava la guitarra espanyola a la plaça del Rei vestit amb una jaqueta de torero (Woody Allen la devia veure). I mentre a l'escola es formen en català, Grease es converteix en el musical de moda. Toca, doncs, anar al Paral·lel a portar la nena a veure Grease, el musical (apa!, en castellà, que la llengua espanyola corre perill d'extinció). I a més, li encanta l'obra i li compro el disc. Aprèn les cançons en castellà. Tele, teatre i disc: tot en llengua espanyola. Anem al quiosc. Li compraria la Revista dels Supers, però cada mes surten més publicacions que només tracten d'aprofitar efímeres modes que, tot i l'educació catalana a l'escola, són les que s'imposen a l'hora del patí. Tindré jo la culpa del seu creixent consum en espanyol per no haver-la subscrit al Cavall Fort o per haver deixat que el Shin-Chan l'abandonés. O potser és que el mercat no té consideració amb el català?

Desesperat, li ofereixo El Punt, «perfecte», em diu, «demà toca fer paper maixé».