En les primeres imatges de Mataharis, mentre els títols de crèdit apareixen i els personatges comencen a mostrar-se en el seu lloc de treball o en una activitat quotidiana, s'hi percep alguna cosa que és possible reconèixer i identificar amb l'inici d'una sèrie televisiva, posem-hi espanyola. És una sensació que no t'abandona durant la resta de la pel·lícula, malgrat que els conflictes dramàtics, a través dels diàlegs escrits per Icíar Bollaín juntament amb Tatiana Rodríguez, volen ser presentats amb una certa complexitat. Després de la comèdia Hola, ¿estás sola?, de la qual diuen que té la virtut de la frescor, de Flores de otro mundo, fins ara la seva millor pel·lícula, i de Te doy mis ojos, en què l'interès social del tema dissimula la funcionalitat de la posada en escena, el cinema d'Icíar Bollaín sembla decantar-se cap a les formes més sovintejades i acomodades d'una certa tendència del cinema espanyol –o, millor, madrileny– que, en el recent festival de Sant Sebastià, també ha estat representada –de manera pitjor– amb Siete mesas de billar francés, de Gracia Querejeta. Aquella que, amb tocs inevitables d'humor, diu que vol crear una ficció pròxima a un realisme de la vida quotidiana, però que, sotmetent-ho tot a la dictadura del guió i forçant les situacions, configura un artifici tancat per on la vida respira amb poca llibertat.

Presenta Icíar Bollaín tres dones detectives –mataharis d'estar per casa– que espien la vida d'altres, ja sigui perquè són sospitosos d'una infidelitat o perquè són treballadors molestos en la direcció d'una empresa. Cada cas que afronten actua com a mirall de la seva pròpia vida. És un plantejament amb el qual la pel·lícula vol abordar les perseverants dificultats de les dones per compatibilitzar el món laboral amb el personal, juntament amb l'etern problema de la incomunicació en la parella, tema que el cinema modern –Bergman o Antonioni com a paradigmes– ha afrontat amb una gran complexitat moral i estètica. Però la poca ambició formal fa que una pel·lícula com Mataharis no superi el costumisme televisiu per apuntar cap un malestar social o una angoixa individual que existeix més enllà dels embolics de la vida sentimental i els problemes domèstics.

Aquesta nova pel·lícula d'Icíar Bollaín, a més, té la temptació de tancar les històries o resoldre els conflictes d'una manera confortable, sigui a través d'una reconciliació, una separació alliberadora, una presa de consciència moral. Un cop tancades, però, hi ha la sensació que podrien reobrir-se en una sèrie televisiva d'almenys una dotzena de capítols. No era, de fet, el projecte inicial de Mataharis?