L'edició d'enguany de la fira de Frankfurt, amb la cultura catalana de convidada, podria haver servit per fer un pas endavant significatiu en el projecte de l'ACN –Agència Catalana de Notícies–, una empresa de comunicació que és propietat de la Generalitat de Catalunya. No passa sovint que la cultura catalana tingui tant de protagonisme i durant tant de temps en una plataforma de projecció internacional com és Frankfurt. El meu allunyament provisional de l'ACN no em permet fer una anàlisi ben fonamentada sobre el profit que l'Agència, com a eina estratègica de la construcció del país, ha pogut treure sobre l'esdeveniment i, tot i que de porta enfora fa la sensació que la funció de l'ACN s'ha cenyit a servir una cobertura informativa correcta de la presència catalana a Frankfurt, la qual cosa és professionalment competent però políticament insuficient, em limito a apuntar algunes de les funcions que donen sentit a l'ACN i que, en episodis com el de Frankfurt, s'han d'executar amb eficàcia i eficiència.

Frankfurt ha posat en evidència que no hi ha una xarxa estable de corresponsals de mitjans de comunicació estrangers establerts a Catalunya. I que els corresponsals estrangers establerts a Espanya ho estan a Madrid i transmeten una visió espanyola de Catalunya. Si la visió espanyola de Catalunya fos plural, l'absència de corresponsals a Catalunya, capaços d'informar el món sobre Catalunya amb una referència catalana, no seria un problema. Però hem pogut comprovar que el debat sobre la «marginació» dels escriptors que escriuen en castellà i que administrativament són catalans ha monopolitzat i esbiaixat una part massa important dels continguts informatius i ha influenciat sectors d'opinió internacionals.

Aquest és només un exemple, per no entrar en la confusió entre el concepte alemany del nacionalsocialisme i el concepte català del nacionalisme. Un país amb pretensions d'autogovern i de preservar una identitat diferenciada davant del món real (no només davant del món no presencial) no es pot permetre el luxe de no tutelar la visió que la resta del món té sobre si mateix. En aquesta tutela, en aquest acolliment i aquesta provisió d'informació als informadors internacionals, el Govern de la Generalitat hauria de confiar i delegar funcions a l'ACN. Com a projecte teòric, aquesta funció queda clara per a les persones que des de sempre hem inspirat el model nacional d'Agència Catalana de Notícies, però l'encàrrec del Govern no s'ha fet encara amb la suficient voluntat política.

A Frankfurt, amb l'oportunitat històrica que ha representat, l'ACN s'hauria d'haver convertit en una mena de Canal Barça, amb informació privilegiada permanent, abans, durant i després de l'esdeveniment, i sense perjudici dels altres mitjans amb enviats especials. Més encara, per la implicació de Josep Bargalló, ara al capdavant de l'Institut Ramon Llull i en la legislatura passada responsable directe del Govern (a excepció feta de Pasqual Maragall) en matèria ACN. Qüestions com l'activació de les versions en espanyol i en anglès dels continguts informatius que serveix l'ACN i que estan en fase de semiactivació o de desactivació des de fa més de dos anys, malgrat que es van anunciar amb generositat d'expectativa, si no s'han posat a funcionar ara a Frankfurt, ni que sigui com a prova pilot, és difícil endevinar quan serà el moment més idoni per fer-los servir.

El compromís del Govern de la Generalitat amb l'ACN és evident que hi és, el treball de sapa d'Albert Sàez, del conseller Tresserras i de tants altres governants, de càrrecs electes i moltes altres persones que hi treballen, també, però falta un punt de voluntat política per consolidar definitivament l'ACN. Si no, seria com si en salut només ens dediquéssim a l'assistència primària i no ens decidíssim a fer hospitalitzacions, trasplantaments, investigació, prevenció, formació acadèmica o participació en àmbits internacionals de la medicina.