Entre les estrenes d'aquesta setmana hi ha una interessant pel·lícula d'animació anomenada Nocturna. El film d'Adrià Garcia i Víctor Maldonado és un dels treballs més innovadors duts a terme en aquest camp a Catalunya. Així ho han reconegut diferents festivals internacionals com ara Venècia i Toronto, que han decidit presentar-lo com una mostra d'allò més interessant que es fa en l'animació europea. Els herois de la nit que poblen Nocturna en els festivals parlen, però, curiosament en castellà. La productora ha doblat la pel·lícula al català per acollir-se a les subvencions de la Generalitat i de TV3, però sembla que li faci vergonya passar-la en català en els esmentats aparadors internacionals.

El cas de Nocturna és un dels molts exemples que demostren que actualment el català fa nosa a la indústria cinematogràfica. Si repassem les pel·lícules presentades al festival de Sitges sota l'anagrama de Catalan Focus, veurem que en totes es parla castellà. La majoria de DVD de pel·lícules parlades en català, en castellanitzen el títol per sortir al mercat. Un tant per cent molt elevat dels curtmetratges que es fan a les escoles de cinema de Catalunya es roden en castellà perquè es considera que d'aquesta manera tenen més possibilitats d'endur-se premis en els festivals que hi ha arreu de l'Estat.

La qüestió no deixa de provocar una certa perplexitat en un moment en què en el món de la literatura la cultura catalana no para d'engalanar-se a Frankfurt. Europa celebra la projecció del català com a llengua de cultura i, en canvi, el cinema s'avergonyeix del català. El castellà s'ha convertit en la llengua franca de la indústria, sense que, en la majoria dels casos, hi hagi la més mínima preocupació per establir una versemblança idiomàtica.

Podríem discutir si per definir una cinematografia la llengua és un element tant essencial com en una literatura, sobretot en un moment en què el cinema viu un procés d'intercanvis transaccionals. Els directors francesos roden en anglès, els xinesos roden en francès i un atrevit director americà és capaç de ser nominat als Oscar amb una pel·lícula en japonès. Des d'aquesta perspectiva resulta ben legítim que en una cinematografia com ara la catalana hi hagi cineastes que rodin en francès a Estrasburg, en castellà a Cadis o fins i tot en anglès dins d'una plataforma petrolífera convertida en una autèntica no man's land. Als anys setanta, quan es va voler definir què s'entenia per cinema català es va arribar a l'acord que aquest era bàsicament el que es produïa industrialment a Catalunya. La Generalitat de Jordi Pujol va decidir concretar-ne la definició i va convertir la llengua en el vehicle determinant de la catalanitat cinematogràfica, i es van produir, en alguns casos, curioses situacions esquizofrèniques. Ara, però, en un moment en què el cinema fet a Catalunya s'ha imposat internacionalment com a estètica diferenciada del model industrial creat a Madrid, no deixa de ser trist que el català desaparegui. Es roden pel·lícules en un bloc de pisos de l'Eixample de Barcelona sense que hi hagi cap veí que parli català o es construeixen relats costumistes a l'Hospitalet de Llobregat sense que aparegui un cert bilingüisme a l'ambient. El problema no és només una qüestió d'identitat artística, sinó de naturalitat.

El més greu de tot és que de la qüestió no preocupa ni als partits nacionalistes, només se'n parla en algun bloc aïllat.