Anys després de Corazones de hierro, la seva pel·lícula sobre el Vietnam realitzada després de la guerra, Brian de Palma aporta un film polític dur i implacable sobre una guerra del present, la de l'Iraq, a Redacted, film que es va projectar ahir a Sitges dins la secció oficial no competitiva. L'horror real al qual fa referència De Palma va relativitzar les pors imaginàries d'altres pel·lícules projectades al festival. A l'encara recent Mostra de Venècia, on va presentar-se Redacted i on va obtenir el premi al millor director, Brian de Palma va deixar clar que només parlaria de la guerra de l'Iraq a la roda de premsa i a les entrevistes. El cineasta desitjava per damunt de tot fer una crítica del govern dels EUA en relació amb la seva intervenció armada a l'Iraq. Aquesta actitud es reflecteix a Redacted, però això no implica que De Palma no hagi reflexionat sobre la manera de fer present en imatges una guerra actual. A partir d'aquí, presentant el film com una documentació visual de la violació d'una adolescent i l'assassinat de la seva família per part d'uns soldats nord-americanes, el director es proposa reconstruir els fets reals a través d'una ficció construïda amb materials de diversos formats: imatges presentades com el vídeo personal d'un soldat que voldria ser cineasta i d'altres de capturades per càmeres de vigilància; un hipotètic documental que podria ser de la cadena Arte; informatius de televisió; converses a través d'Internet; fins a arribar a la reproducció de les imatges sinistres d'una execució. Són imatges fictícies, però que volen ser un testimoni d'un horror real. A la vegada, De Palma fa present la dificultat de conèixer la veritat quan la realitat arriba tan filtrada i manipulada. O quan és amagada per un poder que menteix. Aquest món és ple d'imatges (i de la possibilitat de capturar-les) que no sempre revelen. També és cert que, com vol reflectir el director, s'han posat en circulació imatges que han fet visible una realitat amagada.
L'horror real al qual fa referència De Palma va relativitzar la impressió que poden causar imatges que volen espantar a partir de la imaginació, encara que aquesta sigui terrorífica. En tot cas, ahir no va ser una jornada amb films de por, ja que va acollir algunes bromes (més o menys divertides) i una pel·lícula, Slipstream, que, dirigida per Anthony Hopkins, sembla més aviat una empanada mental sobre un guionista que no distingeix la realitat de la ficció. Pel que fa a les bromes, una és de l'inefable Takeshi Mike, cineasta amb cert gust per la violència i amb els seus adeptes que, a Sukiyaki western django, assumeix les formes de l'spaguetti western per aplicar-les a l'enfrontament de dos clans japonesos. L'altra broma, a estones francament divertida, és Teeth, comèdia macabra a propòsit del mite de la vagina dentada, de Mitchell Lichtenstein, fill de l'artista Roy Lichtenstein.
