Hi ha dues maneres possibles d'enfrontar-se a una pel·lícula com El orfanato, de José Antonio Bayona. La primera seria considerar-la com l'obra encarregada de dur a terme la difícil –i segons com es miri, impossible– tasca de salvar la desastrosa temporada del cinema espanyol. Enfront d'un moment de crisi dels models socials de l'anomenat realisme tímid i en vista del fracàs que es va viure la passada temporada amb la creació de superproduccions televisives –Alatriste, Los Borgia, etc.– orientades exclusivament al consum intern, es pren una pel·lícula de gènere amb projecció exterior. Els mitjans s'han encarregat d'anunciar el mite de la seva presència als Estats Units per tal de donar un cert moviment a les taquilles. Tot això arriba amb la promesa llunyana de la hipotètica nominació als Oscar sense tenir en compte que una cosa és que l'Acadèmia espanyola ho vulgui i una altra, que pugui. Des d'aquesta perspectiva és evident que a El orfanato tota aquesta càrrega li resulta massa feixuga, ja que sota l'excusa que és un producte industrial sòlid ha de salvar les malifetes que han fet els altres.

La segona manera d'enfrontar-se a El orfanato és la de considerar-la simplement com una opera prima, realitzada amb professionalitat per un cineasta que domina l'ofici i que es troba limitada per les coordenades del gènere i per la manca d'originalitat del seu argument. Des d'aquesta perspectiva, El orfanato funciona molt més com a promesa que com a realitat. La pel·lícula promet una obra de gènere original i llaminera; la realitat, en canvi, ens ofereix un producte que dóna voltes a l'entorn dels recursos clàssics de les històries de fantasmes, posant com a epicentre el cas d'una mare que veu com la seva filla desapareix misteriosament a l'interior d'una mansió on antigament hi havia hagut un orfenat. Com en totes les pel·lícules del gènere, ens trobem una mansió de ressonàncies gòtiques, una història traumàtica del passat que torna en el present i el condiciona, l'existència d'un procés d'exorcisme que permet la comunicació amb els habitants del més enllà, i un debat constant sobre la necessitat d'anar a l'altra banda per poder recobrar la figura absent. J. A. Bayona posa tots aquests elements a la seva peculiar olla de pressió, amanits amb alguna idea provinent de Los inocentes, de Jack Clayton, i de Los otros, d'Amenábar –l'adaptació no confessada del model primigeni–. Com a pel·lícula de gènere, la barreja funciona discretament. Com sol passar en aquests casos, resulta més interessant la història del passat que mostra, sobretot la imatge de la figura d'un nen deformat que portava el rostre tapat per una caputxa com si fos un veritable home elefant, que el clima que es crea en el present. És cert que Bayona roda la pel·lícula amb certa elegància, controla els cops d'efecte i disposa d'una bona interpretació de Belén Rueda, però també és cert que mentre que el personatge femení està esplèndidament dibuixat, el personatge masculí resulta ridícul. Al final, la pel·lícula també promet una certa bona carrera professional de Bayona; el problema és que després de l'accelerada que ha pres la pel·lícula, al seu director li costarà saber posar els frens.