Poques vegades un debut cinematogràfic d'una jove promesa espanyola havia causat tant rebombori. Seguint les passes d'Alejandro Amenábar, el català Juan Antonio Bayona ha passat de ser un jove aspirant a cineasta format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) a un director d'èxit ovacionat en la Setmana de la Crítica del Festival de Canes i llançat a la carrera dels Oscar en ser la seva obra la seleccionada per aspirar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Però de tots els somnis complerts, el que ben segur li fa més il·lusió és que El orfanato hagi estat l'escollida per inaugurar el 40è Festival de Cinema de Sitges, el lloc on confessa que se li va encomanar aquesta malaltia tan fàcil de diagnosticar que es diu cinema.

Produïda per Guillermo del Toro (un dels seus autors de culte i que va conèixer precisament en l'esmentat festival) i protagonitzada per Belén Rueda, El orfanato no deixa de ser una pel·lícula de gènere, més concretament un film de terror dels que s'estilen, que té l'extraordinària capacitat de tornar a crear por a l'espectador amb elements argumentals molt sovintejats en el gènere de terror.

I és que la pel·lícula no fa res més que posar en pràctica un altre exercici de reciclatge cinèfil fent ús d'una temàtica i uns llocs comuns d'allò més fressats: un orfenat, la incapacitat humana per assumir la pèrdua d'un ésser estimat i nens que conversen amb criatures invisibles com a principals elements identificatius, per no dir típics.

Però al darrere de tot plegat hi ha alguna cosa més. En primer lloc, el terror no ho és tot. Si bé la por és un dels elements primordials de la història, el melodrama desaforat també perfila el desenvolupament narratiu. En segon lloc, hi ha la força de les seves imatges, d'una elegància inusual. I en el tercer, l'encertada caracterització de Belén Rueda, que ho treu tot a cada escena per reflectir l'angoixa d'una mare patidora.

INFLUÈNCIES.
La cinta de Bayona és la d'un cineasta que ha begut del cinema que va de Hitchcock a Spielberg, de Polanski a Shyamalan, d'Ibáñez Serrador a Amenábar; encara que la pel·lícula entronca amb les històries de fantasmes de clàssics del gènere com ara Suspens i The haunting, títols esmentats pel mateix director com per exemple Encontres a la Tercera Fase, Tiburón i La llavor del diable, així com la literatura de Henry James (i el seu treball amb l'ambigüitat). Un compendi de reciclatge cinematogràfic. Direcció: Text. Actors: Belén Rueda, Geraldine Chaplin, Fernando Cayo, Montserrat Carulla, Roger Príncep, Edgar Vivar. Argument: Trenta anys després d'haver passat allà els millors anys de la seva infància, Laura torna a l'orfenat on va créixer, acompanyada del seu marit, Carlos, i el seu fill, Simón, de set anys. La seva voluntat és convertir l'edifici en una llar per a nens discapacitats, però quan el seu fill comença a explicar històries sobre els misteris que envolten l'antic edifici, Laura comença a viure el seu pitjor malson.