En els primers moments de Promesas del Este neix un nadó. La seva mare mor en el part i només una infermera –Naomi Watts– sembla preocupar-se per la seva existència. La criatura aterra en un món on la violència forjada en codis ancestrals marca el comportaments dels membres de la màfia russa, que opera en el cor de Londres. La seva mare va voler emigrar a una certa terra promesa i es va trobar amb la misèria moral com a companya de viatge. La criatura és símbol de la innocència, de la única puresa possible. Al igual que Quentin Tarantino al final de Kill Bill 2, David Cronenberg construeix Promesas del Este com una faula sobre la perversió de la innocència en un món on les expectatives de futur són obscures. Fins a quins límits pot arribar la violència? Cronenberg no troba respostes a una pregunta que no fa més que plantejar un potent debat moral al cor d'una pel·lícula on no hi pot haver-hi final tancat possible, ja que l'única certesa és la necessitat de salvar els nens, els únics que garanteixen un futur millor.

Promesas del Este pot considerar-se com la continuació d'alguns dels debats presents a Una historia de violencia. Mentre en la pel·lícula precedent, el monstre volia regenerar-se oblidant les marques del passat però es trobava amb la paradoxa de que allò fosc sempre ressorgia, a Promesas del Este, la violència té unes arrels ancestrals i el protagonista es troba amb un dilema moral. Nikoli Luzhin (Viggo Mortensen) és el taxista del fill del rei de la màfia russa londinenca. Al seu voltant es teixeix una shakespeariana història d'ambicions en el qual el fill pretén ocupar el lloc del pare, convertint el seu súbdit en l'hipotètic confident. El xofer, però, té el cor partit entre el bé i el mal, entre la foscor i la necessitat de supervivència, entre la seva condició humana i la seva representació social. Al final tot vascula, ja que la violència atàvica s'instal·la com un virus mortífer al cor d'una societat moderna que no sap que fer d'ella. La qüestió essencial resideix en buscar camins per protegir la innocència.

El brillantíssim exercici que Cronenberg du a terme es troba puntuat pel retorn constant de les seves obsessions temàtiques, com per exemple la representació del cos, que en aquest film du fins al límit. El cos masculí està marcat per un seguit de tatuatges que descriuen els pecats i les tribulacions dels personatges. La violència actua de forma física, atacant el cos i el posa contra les cordes. Al final de Promesas del Este es produeix un estrany miracle, sobretot quan veiem, per primer cop a la pantalla, una baralla amb el protagonista nu. La força d'allò físic es transforma en una potent investigació estètica que no para de colpir-nos.