Convencionalment s'usa el terme comptabilitat creativa per a l'acció de maquillar resultats tot subvertint els usos de les xifres, sense deixar de respectar les normes comptables. Aquest és un recurs utilitzat per assessors i economistes amb la intenció de manipular el valor subjectiu d'una empresa per especular amb les seves accions. Així s'ha estat utilitzant en la darrera dècada en l'anomenat capitalisme de casino dominant. Com passa sovint, les fórmules per disfressar la realitat solen ser copiades amb rapidesa per la classe política. Així, si analitzem els índexs macroeconòmics dels darrers anys, trobem un increment ininterromput, que en els darrers exercicis oscil·la entre el tres i el quatre per cent. Si es prenen les dades aïlladament, es poden fer discursos optimistes que conviden a l'eufòria. Si baixem a nivell de carrer, i detraiem l'efecte de la falsa sensació de l'extensió consumista derivada de la proliferació de l'endeutament, no resulta difícil posar tot plegat en evidència. «Catalunya creix», ens diuen. Almenys ho fa en el seu PIB i la seva demografia. Els gabinets de propaganda polítics, a còpia d'un bombardeig constant de dades positives, pretenen consolar-nos del fet que moltes persones visquin pitjor o tinguin menors oportunitats que en el passat. En aquest sentit, l'espectacular augment demogràfic dels darrers anys –en menys d'una dècada, segons l'Idescat, de 1998 a 2006 hem passat de 6 a 7,1 milions d'habitants– és presentat com a prova de l'èxit de les polítiques econòmiques. Aquestes xifres, que segons es parla confidencialment a les delegacions del govern resulten encara més àmplies, amb estimacions reals de 7,5 en l'actualitat amb previsió d'arribar als vuit abans del 2010, poden ser analitzades de múltiples formes, i esdevenen manifestacions de situacions molt més complexes i no precisament positives. L'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'IEC, publica un anuari on exposa aquesta extensió poblacional com la conseqüència d'una estructura econòmica carregada de deficiències, i en les seves conclusions, en base a estadístiques sense maquillatge, exposa les crues realitats d'una societat farcida de problemes i amb greus dificultats per fer front a les necessitats derivades d'un eixamplament poblacional.

El col·lapse en els transports i les comunicacions. Les insuficiències en els subministrament de serveis d'aigua i electricitat, els dèficits notoris de places escolars i sanitàries, deixen una sensació que a aquest país se li esberlen les costures. És clar que davant d'aquestes circumstàncies, la classe política i empresarial s'ha arrecerat en el fàcil discurs d'atribuir –no sense raó– a la deslleialtat estatal en inversions i a la discriminació econòmica i financera de la capital del Reino. Tanmateix, aquesta creença resulta fantàstica per defugir les pròpies responsabilitats en la situació present.

Catalunya no creix, s'engreixa. Els increments en el PIB, els grans resultats econòmics d'activitats financeres i especulatives, l'extensió d'activitats de baix nivell professional i escàs valor afegit, la tendència a incrementar els preus més enllà del raonable, els sous irrisoris i les condicions laborals precàries i indignes, la tolerància respecte d'una puixant i triomfal economia submergida, ha estat el menjar escombraria que ha engreixat el país. Ha estat una règim compulsiu basat en una dieta d'elements econòmics de baixa qualitat. Els quilos de més, és a dir, l'arribada massiva i ràpida d'immigració no s'ha produït a Catalunya –i per extensió a Espanya– pel dinamisme empresarial, ni les oportunitats d'ascensió social, ni el clima, el paisatge o perquè siguem més simpàtics. Si han arribat sobtadament és precisament per l'abundància d'ocupació precària, mal pagada i per la facilitat de poder treballar il·legalment en una economia submergida massa lligada a la formal. També, en un segon nivell, per la qualitat notable d'uns serveis públics que polítics a esquerra i dreta frisen per privatitzar i així passar a vampiritzar els nouvinguts com ho fan arrendataris, especuladors immobiliaris o prestamistes disfressats de financers. Lògicament, situacions com aquestes són les que provoquen un engreix caòtic que si bé permeten maquillar xifres, en realitat altera el metabolisme d'una societat abocada a múltiples perills en la salut col·lectiva. Una economia on preval el salari baix i l'ocupació precària desestimula la formació, i això, indirectament, la innovació, el valor afegit, la cohesió social i la seguretat econòmica que és un dret, i no un privilegi. Finalment, aquesta dieta d'economia escombraria ens fa vulnerables a un col·lapse, una aturada cardíaca en cas de sobreesforç, desgast, exhauriment de recursos o crisi econòmica d'incalculables conseqüències socials.