dilluns, 8 d'octubre de 2007
> El lleó i el far
escriptors del camp de tarragona
GERARD SALVAT.
+ L'escriptor Aleix Cort, en una imatge d'arxiu. Foto: JUDIT FERNÀNDEZ
|
Quan vaig acabar de llegir el llibre El lleó i el far, d'Aleix Cort, el primer que vaig fer va ser buscar al Google Earth una vista aèria de l'Havana. La volia comparar amb la fotografia de la portada del llibre i, així, descobrir, amb imatges, ja que no me n'havia sortit amb les paraules, si La Loma només ho volia ser o si realment ho era, la bella capital cubana. Hauria estat la prova del cotó fluix! Si La Loma era L'Havana, llavors, León Delton seria Fidel Castro, Pasquín fóra José Martí, Ismael Ennes Ferreira hauria estat Fulgencio Batista, Aza About se suposaria que voldria ser El Che, Dumas Mbala hauria de correspondre's amb Antonio Maceo, etc., i, tot i que, cronològicament, no encaixaven del tot la narració de Cort i els episodis recents de la història de l'illa anti llana, moltes situacions s'assemblaven com dues gotes d'aigua, encara que una procedís d'una altra font: la font de la imaginació d'Aleix Cort. Perquè l'autor no vol fer un llibre d'història, ni un assaig politicomoralista, ni tan sols es vol afegir al núvol d'articulistes que, des de fa uns anys i especialment des de la malaltia de Fidel Castro i la delegació del poder l'estiu passat cap al seu germà, no paren d'especular sobre el com –el què ja el donen com a segur– serà la transició, si curta o llarga, si pacífica o cruenta, si total o només de portes enfora... Tot un núvol d'articulistes dels quals, molts, potser valdria més que viatgessin més i escrivissin menys o, almenys, que escrivissin després i no abans del viatge. Perquè sí – o no?–. L'autor només pretén fer una novel·la d'intrigues, i per això la foto de la portada no es correspon amb la de l'Havana del Google per més que la tombi i la giri. I jo que, des del principi, em vaig deixar portar per la seva hàbil redacció, em vaig trobar entortolligat entre la història de Cuba que jo coneixia i l'entrelligat de la conspiració en el si del govern de Taïna, i em vaig congratular amb el dictador-víctima que volia, i vol, però no pot, el millor per al seu poble, i que, per això, amb sang i foc l'havia deslliurat, anys enrere, del dèspota al servei de la potència del nord i en va foragitar els grans terratinents, també del nord gairebé tots, i nord enllà els va enviar. Després, quan es referen i tornaren amb la seva esquadra invencible, els va vèncer de nou i –a la novel·la– enmig d'una gran tempesta... És del tot coherent que l'Aleix faci néixer Maco Mbala, el bufó del president Delton, enmig d'aquella batalla i d'aquella tempesta terribles, i que sigui el vent el que més faci vibrar aquell negre prim i de mirada incendiària. Que li agradi sentir-se'l a la cara i que li estiri els cabells i les galtes... «El món és més net –xiularà– després d'una bona ventada, i sembla més fàcil d'acostar-se al cel.» En la solitud que comporta el càrrec, i quan les intrigues ja han eliminat els vells companys de batalla, el bufó es convertirà en l'assessor i únic home de confiança del vell president. «Tu que has nascut enmig de l'huracà –li deia–, em podries dir en què consisteix l'honradesa? Quan en parlo, em fa la sensació que és una cosa que recordo haver tingut però que ja no sé on trobar... Digues, ho he estat, d'honrat, ho he estat?» Aquella sensació, aquella por de no haver estat digne de la confiança del seu poble, era la resposta més autèntica a la seva pregunta, però «el bufó assentí amb educació i s'acomiadà amb una reverència». El temps no podia córrer endarrere. La història continua, però el llibre s'acaba... Una altra revolució, aquesta cultural, empesa per la gent que té amor pels llibres i la llibertat d'expressió, s'insinua al final de la novel·la. En la vida real, el pragmàtic dels Castro –sap que amb Bush és tot inútil– convoca el guanyador de les properes eleccions nord-americanes a asseure's i parlar. Continuarà... Continuarà també l'Aleix Cort la història de Taïna? Tant de bo!
|
)
