Els sil·logismes van entrar en decadència a l'edat moderna perquè Descartes en va discutir la validesa quan era per poder cercar noves veritats. Amb les veritats que ja se sabien ja n'hi havia prou. Així mateix succeeix en termes de la realitat nacional de Catalunya versus les polèmiques que surten des dels feus del franquisme més acèrrim. Són veritats conegudes per tothom que les vulgui escoltar. Veritats històriques com aquelles amb què ironitzava en Toni Soler a Polònia, tot fent cremar el ninot del Juan Carlos I, algunes fotos antigues de quan Franco l'«acaronava»…

Cap a tombants dels anys 60, Franco va deixar lligada la seva successió ratificant la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, llei que ja va lligar l'any 48, tot acordant que el fill de Juan de Borbón estudiés a Madrid i s'anés preparant pel que seria el seu modus vivendi i garant de la Unidad. Un segon Franco de posat més campechano, teòricament més proper a la gent, però amb la mateixa intocabilitat que el seu predecessor. Per què ho dic, això? Doncs perquè, tot fullejant pàgines d'internet al voltant dels actes de protesta contra la presència del Borbó a casa nostra i les polèmiques suscitades pels sectors més immobilistes de l'Estat, m'he topat amb un catedràtic de dret penal de la Universitat Complutense, Enrique Gimbernat, el qual deixa en pilotes la Constitució espanyola ja que no se cenyeix a l'Estatut del Tribunal Penal Internacional respecte a la impunitat i inviolabilitat dels caps d'Estat i de govern.

Per l'altra banda, la Constitució espanyola té moltes reminiscències, per no dir plagis literals, de la Ley Orgánica de Franco de 1967. L'article II.1 de la Constitució, on s'estableix que «Espanya és Una i indivisible», es troba indistintament a la Ley Orgánica; o l'article VIII.1, on s'estableix la Inviolabilitat de la Corona/Rei, també es troba amb les mateixes paraules a la Constitució del 78, en l'article LVI.3. Aquest blindatge absolut de la corona era impensable durant els anys de Primo de Rivera, sinó que era més propi del segle XIX: com per exemple, a la Constitució de 1812 –títol VI, capítol 1, article 168–. Llavors estem davant d'uns orígens de dos segles enrere, quan l'ocupació borbònica encara cuejava i, paradoxalment, en una època en què no es denunciava ningú per riure's del Rei... Simplement poso aquests exemples per buidar d'arguments tots aquells demòcrates espanyols, tots aquells que abans simpatitzaven amb el Caudillo i ara troben la Constitució com un llibre de Fe absoluta. La Constitució espanyola no en té res, de democràtica, per molt que s'hagués votat en referèndum; és una constitució calcada de textos basats en la intolerància, que cohibeix la llibertat d'expressió i la igualtat entre persones, més típica de règims feudals o de dictadures islàmiques. Un pèl surrealista. No hi ha cap estat europeu –que no sigui que tingui el cul mullat en qüestions nacionals– que tingui una constitució que blindi el monarca, ja que aquest monarca és volgut i estimat; és una cosa natural, no és imposada! La presència del Borbó, ja sigui en persona o simbòlicament, ens és un greuge comparat al que tenen els jueus amb els símbols nazis. Els Borbons són els còmplices de la neteja etnolingüística de Franco. Són els autors materials de la repressió contra la Llei i Llibertats catalanes, del decret de Nova Planta, que encara patim amb la negativa de poder-nos confederar entre territoris de parla catalana.

Trobo normal i legítim que tot ciutadà descontent amb les autoritats espanyoles hi pugui dir la seva: no tan sols de paraula, sinó simbòlicament.

El Rei és l'Hereu de Franco; és un delicte injuriar-lo. Injuriem Franco.