El sacerdot i publicista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar, el 1884, la seva gran obra El liberalismo es pecado, que va tenir gran ressò no solament en els àmbits espanyols sinó també en els europeus.

De fet, caldria emmarcar la seva vasta obra dins el que més endavant s'ha qualificat com a integrisme, sinònim d'intolerància i bel·ligerància sectària.

La seva magna obra va aixecar una forta polèmica i va ser assumida pel carlisme com a model doctrinal i programàtic. Finalment la Sagrada Congregació de l'Índex li va manifestar per escrit: «La obra previamente sometida a censura de esclarecidas personalidades merece alabanza porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos defiende la sana doctrina.»

L'ultramuntà vallesà era un defensor acèrrim del Syllabus del papa Pius IX. En aquest recull no s'hi posen per poc, ja que s'hi inclouen vuitanta proposicions condemnatòries, entre les quals avui es podria afegir el laïcisme i el relativisme ratzingerià. Entre altres anatemes, condemnava el liberalisme –cap al·lusió als innobles centralismes– i ja s'avançava al sinistre Tallaferri, nunci de sa santedat, que va clausurar el concili català, en la seva condemna dels «nacionalismes exacerbats», com va qualificar el català, en un mutis «urbi et orbe» tot mirant pel cim de les ulleres, en el discurs de cloenda a la catedral de Tarragona.

Jo, que em sento liberal fins al moll de l'os, tant des del vessant polític com econòmic i cultural i, a la vegada, professo la fe catòlica, ho puntualitzo abans d'afirmar solemnement que l'independentisme no és pecat. Ho dic després de caure del cavall de l'inoperant, dèbil i entreguista nacionalisme català que, si no es prenen mesures urgents, ens durà cap a la nostra extinció com a poble.

La contundent afirmació de Sardà en el llibre que aixecà en el seu dia tanta polseguera estic convençut que avui encara molts integristes –i n'hi ha molts– la subscriurien. Malauradament, la meva afirmació, que encapçala l'article, no crec que mereixi la mateixa atenció ni que tingui la mateixa repercussió ni difusió.

El que més s'acosta al pecat és el centralisme propugnat per la Conferència Episcopal Espanyola, que inclou, és clar, els bisbes catalans. Deixar que la seva emissora oficial, la Cope, difami, menteixi i agredeixi les nostres consciències no té perdó de Déu. El Vaticà, almenys, hauria d'incloure en els seus pecats capitals el «centralisme exacerbat» i actualitzar el Syllabus del papa Pius IX.

D'una manera molt perceptible, cada cop es parla i s'escriu més de la independència de Catalunya. No podia ser menys. Algú dirà, de manera interessada i frívola, que delirem, que no toquem de peus a terra, però saben perfectament que el país no va bé i que la independència és possible, desitjable i rendible perquè l'esclavitud no és bona, i els esclaus, per aconseguir la llibertat, s'han d'alliberar abans de la covardia ancestral.

Avui podem assegurar que qualsevol actitud i tracte plausible i raonable amb el sistema centralista és impossible, per això no ens queda cap altra sortida que la independència. Només cal aplicar el sentit comú per adonar-se que la «colònia» catalana és tremendament rendible al centre per a les seves oprobioses finalitats. Ja que el centre no vol sentir parlar de Catalunya com a nació i reduir-la a la simple regió del NE d'Espanya. L'atac del centralisme és furibund i no té misericòrdia, per això cal respondre-hi amb serenor, però amb determinació i, si cal, jugar-se interessos, béns i salut darrere la finalitat essencial. Els nostres descendents ens ho agrairan. Ho dic racionalment després d'un procés personal que m'ha portat a un cert darwinisme polític que s'ha produït inevitablement en el transcurs del temps. De simple catalanista, a independentista, passant pel nacionalisme, primer moderat i després radical.

Sobretot caldrà «tenir el seny de no tenir seny»; el seny pervers diluït en el magma de la covardia, que se'ns ha ensenyat fins ara, i ser valents, però no temeraris. No, no ens deixem portar per pacifismes fàcils, resignacions estèrils i falsos pactes.

No patim pensant que som uns il·lusos ni uns somiatruites en lluitar pel que volem perquè tenim tota la raó del món, però no n'hi ha prou amb la raó. Cal la determinació ferma, decidida i intel·ligent de posar tots els mitjans al nostre abast, amb les renúncies que calguin, sempre amb la convicció que podem i hem d'arribar a la independència de la millor manera possible. No ens calen partits nacionalistes comparses que amb anades nocturnes a la Moncloa o amb catalanismes socials i pluges fines vulguin arreglar-ho tot amb contrapartides de prebendes, escons i poltrones –en definitiva, poder eixorc i entreguista–. No, no ens calen ni pujolismes egocentristes, ni pseudofederalismes maragallians, ni «molt honorables gestions» montillanes. Els nacionalismes avui ja no són de confiança i no serveixen, atrapats en les seves contradiccions i necessitats imperioses de mantenir el minso poder que els permeti tirar endavant.

No solament crec que no és pecat ser independentista, sinó que estic convençut que aquest sol fet ens farà merèixer un lloc de privilegi al cel perquè a Déu no se l'enganya amb Copes ni pastorals centralistes. Catalunya i, consegüentment, la societat catalana, estan malaltes. Cal fer, doncs, un diagnòstic exacte abans d'aplicar la terapèutica apropiada. Però això pot ser objecte de posteriors articles.