És possible que la imatge més associada a Antoni Ribas sigui la d'un home acampat durant mesos a la plaça Sant Jaume en protesta perquè la Generalitat no volia costejar el rodatge de la pel·lícula que, amb el títol Terra de canons, havia de completar una trilogia sobre la Catalunya de la primera meitat del segle XX. És una imatge de primers dels noranta, uns quinze anys després que Ribas aconseguís un dels més grans èxits del cinema català amb La ciutat cremada, pel·lícula sobre la Setmana Tràgica que va finançar-se amb aportacions de persones vinculades a la cultura catalana. L'èxit de La ciutat cremada, que no va ser aliè al fet que va estrenar-se poc després de la mort de Franco i al desig d'un cinema català que reflectís una part de la història que havia estat amagada o esbiaixada, va donar empenta a Antoni Ribas per abordar un projecte més ambiciós: Victòria, una proposta dividida en tres parts (L'aventura d'un poble, La disbauxa del 17 i El seny i la rauxa) amb una durada total de vuit hores amb què va voler aportar un fresc històric de Catalunya des de l'època de la Primera Guerra Mundial fins a la Guerra Civil.

Allò que s'anunciava com una victòria, però, va ser un gran fracàs. Les dimensions del projecte, amb la seva ambició desmesurada i la mesura dels recursos, van fer evidents les limitacions com a cineasta d'Antoni Ribas. Unes limitacions visibles a La ciutat cremada (i en produccions anteriors i posteriors del director) però més imperceptibles en el moment històric en què aquest film va estrenar-se. Ribas no era Visconti, malgrat que hagués contractat Helmut Berger, en plena davallada després de la mort del seu mentor, i que la pel·lícula volgués reflectir una diversitat de classes socials en tensió a la manera d'El guepard. Victòria s'havia finançat ampliant el model cooperatiu de La ciutat cremada, però el fracàs econòmic (en aquest cas, al nivell de l'estètic) va frustrar-ne la continuïtat. Sense el suport econòmic (i cultural) abans aconseguit i després de realitzar una delirant pel·lícula sobre Dalí, Ribas va buscar en la Generalitat el finançament per a Terra de canons, una història que comença al final de la Guerra Civil i acaba amb els últims maquis. L'home de La ciutat cremada no entenia per què l'administració li girava l'esquena. Amb tota mena de dificultats, va aconseguir acabar una pel·lícula gairebé invisible en una diversitat de sentits.