És clarament perceptible que Sarkozy vol deixar una empremta personal en tot allò que toca; que vol ser el que Nietzsche en diria un destí. D'esperit no n'hi falta, però la vella Europa desconfia –i el segle XX li dóna poderoses raons– de les grans intuïcions polítiques pel seu connatural personalisme. Tanmateix, però, l'antídot ja fa temps que funciona i és prou eficient: una democràcia estable i fortes dosis de pragmatisme d'arrel anglosaxona apaivaguen el perill. Actualment, potser, el perill rauria més en la mala administració del remei. La democràcia mai no hauria de servir com a fonament de la demagògia populista i de l'interès partidista.

Una bona lliçó d'intuïció i pragmatisme és la que ha desplegat fins ara Sarkozy. Això, i la voluntat del poble francès han portat a la fallida la Ségolène-Hollande SL. Dirigir un partit polític a la façon d'una empresa de serveis de l'espectacle porta fatals conseqüències. I encara ha resultat més sorprenent la intel·ligència sarkozyiana en l'ús dels clàssics: un simple i cesarià divide et vinces i el PSF queda en quadre. Val a dir, però, que el nou president haurà de recórrer a quelcom més que el saber clàssic per executar la bateria de mesures econòmiques i socials que proposa. Són de duresa real i ja han despertat la veu dels sindicats francesos. La baguette és sagrada i no s'hi juga.

En matèria educativa, recentment, Sarkozy també hi ha volgut dir la seva. Coincidint amb l'inici del curs escolar, va enviar una Lettre aux Éducateurs. Una missiva on reflexiona sobre l'educació, una declaració d'intencions, un discurs sense concrecions legals. A casa nostra, com sovint passa, se n'ha fet un resum amb els tòpics pseudoprogressistes usuals: Sarko vol més disciplina, més rigor; vol que l'alumnat s'aixequi de la cadira quan arriba el docent a l'aula, que es tregui la gorra... i poca cosa més. Una mena de crit d'alarma davant trencaments isquiotibials i pèrdues d'autoestima, que tindrien com a probable efecte les seves humiliants i retrògrades mesures. El discurs de Sarkozy, emperò, mereix una lectura més detallada. Perquè a la majoria dels docents poc ens importa si la canalla s'aixeca o no dels seus seients quan entrem a l'aula, però sí que ens importa, i molt, recuperar una «educació del respecte». Tal com apunta la carta, el respecte hauria de ser, precisament, el fonament de tota educació. Convidant a fer-ne la lectura, ens limitarem aquí a esbossar-ne algun tret significatiu.

La refondation educativa que la Lettre vol impulsar ni pretén ressuscitar l'escola tradicional centrada en el saber –tot i lloar la seva grandeur– ni tampoc perpetuar el model reformista. S'entén, de manera dialèctica, que una escola ha estat conseqüència-reacció de l'altra, però que ha arribat el temps en què el reformisme també ha de canviar. Els motius són punyents: dèficit en la transmissió del saber, dels valors i de la cultura comuna, devaluació general de l'autoritat i del respecte, fracàs escolar per falta d'interès i d'exigència, infantilització de l'alumnat i major desigualtat social.

Sarkozy proposa una difícil síntesi on s'inclogui el millor de cada escola. A redós sempre de la laïcitat, el saber il·lustrat i la tradició intel·lectual francesa, reclama un ensenyament que faci créixer la persona tot respectant-ne la individualitat, que fomenti la cultura general com a font indispensable per a una comprensió integral dels diferents àmbits d'especialització, que tracti la diversitat sense descuidar la necessària participació en una cultura comuna. Educar, diu gairebé de manera poètica, ha de consistir a despertar la consciència individual i elevar-la, per graus, fins a la consciència universal. Les eines les tenim ben a l'abast: potenciar la bona literatura, l'art, la ciència i la filosofia és promoure el gust pel que és just, bo, bell i vertader. Malauradament, a la Pell de brau gaudim d'altres idees i d'altres experts aliens a la cultura que domina a França. Diuen que a la reforma només li calen retocs i recursos materials, que hem d'ensenyar base i que el nivell és cosa universitària o empresarial, que el fracàs escolar al Batxillerat s'acabarà si el fem atractiu, allargant-lo tres anys si cal. En definitiva, el vell paradigma reformista es resisteix al canvi.

Sarkozy vol una educació que sàpiga transmetre el més emocionant, patètic i tràgic de l'home. Nosaltres preferim la tragicomèdia.