L'any 1973, Orson Welles va transformar l'assaig fílmic amb una obra sobre l'engany titulada significativament F for Fake. En la pel·lícula hi havia dos grans estafadors. El primer era el falsificador de quadres Elmir d'Hory, resident a Eivissa, capaç de transformar un Modigliani fals en un d'autèntic, el segon era un personatge més discret que acabava de publicar una falsa biografia sobre Howard Hughes, el seu nom era Clifford Irving i apareixia entrevistat en la pel·lícula. Welles anunciava a F for fake l'esclat del que podríem anomenar el temps de la mentida: una època en què es van teixir les bases d'una postmodernitat en la qual els conceptes d'originalitat i geni van entrar en crisi.

Lasse Halström ha decidit reconstruir, a La gran estafa, la veritable història de Clifford Irving. Halström cedeix a la figura del mentider el lloc central d'una pel·lícula biogràfica, en què tot allò explicat vol ser la reconstrucció d'uns fets reals. La gran estafa es dedica a seguir, amb certa economia narrativa, el trajecte que va dur Irving –personatge interpretat per un insòlit Richard Gere– a pensar en la possibilitat d'escriure una falsa autobiografia de Howard Hughes, un dels milionaris més poderosos d'Amèrica, i una de les figures més excèntriques. Amb la col·laboració d'un fidel col·laborador anomenat Dick Suskind –Alfred Molina–, Irving falsifica documents, assumeix la personalitat d'Irving i acaba publicant una autobiografia autoritzada de Hughes, de la qual el magnat no havia escrit ni una ratlla i ni tant sols coneixia la seva existència. Lasse Hälstrom filma una història sorprenent amb eficàcia, però sense massa brillantor. Es troba a faltar més enginy en la descripció dels personatges, en la utilització de les el·lipsis, en la construcció de les falses pistes. Sembla com si la reconstrucció pròpia de la pel·lícula biogràfica tragués intensitat dramàtica al desenvolupament del relat.

Com David Fincher a Zodiac,a La gran estafa veiem com el relat d'uns fets concrets que van alterar la societat americana dels anys setanta, es transforma en un cas paradigmàtic que permet dur a terme una dissecció sobre una determinada època. Hällstrom busca un cert paral·lelisme entre la història de les mentides d'Irving amb l'esclat de l'escàndol Watergate i la manera com les mentides del poder van sortir a la llum pública fins al punt de provocar la caiguda del president Richard Nixon. Des d'aquesta perspectiva, La gran estafa té el mèrit de saber estendre la mentida més enllà del cas concret del seu protagonista per reflexionar com en els anys setanta es va començar a jugar amb la força de l'engany com a arma política, com la política es va convertir en la mentida institucionalitzada. De les mentides de Clifford Irving i Richard Nixon, i les de Georges Bush, fill, a les armes de destrucció massiva, només hi ha un pas.