Ara fa cent anys, l'anomenat Migdia francès va conèixer una crisi major, amb les manifestacions més multitudinàries mai registrades a França, que no van ser superades ni el maig de 1968 ni el novembre de 1995. Els vinyaters van revoltar-se contra la manca de reglamentació del sector, que feia del frau legal una activitat que enriquia uns quants industrials i abocava a la ruïna pobles i comarques sencers, en una època en què l'estat havia proclamat que el monocultiu de la vinya era el destí obligatori del Llenguadoc i de Catalunya Nord. Durant uns mesos, una desena de departaments van trobar-se en situació de secessió fiscal, en preinsurrecció permanent, i van portar tres-centes mil persones a manifestar-se a Perpinyà i, un poc més tard, set-centes mil a Montpeller... En aquells anys, el govern va utilitzar la manera forta i, a Narbona, l'exèrcit va disparar contra els manifestants, cosa que va provocar un agreujament de la crisi que va fer que un regiment sencer desobeís les ordres, es declarés solidari amb els manifestants i desfilés amb els fusells al revés, en senyal d'insubmissió.
La crisi es va resoldre quan el govern va acceptar de canviar dràsticament la llei, de manera que se sanejava la situació... En aquells anys els polítics i la premsa francesa no semblava que entenguessin gran cosa d'aquestes reivindicacions: el sud era una terra una mica salvatge amb habitants destinats sobretot a proveir França d'un cert exotisme intra muros. El cap del govern, Georges Clemenceau, va tractar amb un menyspreu a penes disfressat els líders de la revolta, fent com si el fet que tinguessin raó no canviés res a la mala educació que constitueix, per a un habitant «del sud», el fet de molestar els parisencs... La mateixa crisi en unes altres regions hauria estat més curta, perquè no hauria estat tractada amb aquesta altivesa. Enguany, doncs, els cent anys d'aquestes manifestacions, que van marcar durament la consciència vinícola, han estat commemorats sobretot on van tenir lloc: entre Perpinyà, Narbona i Nimes. S'ha evocat la figura del líder del moviment, Marcelin Albert, o el carismàtic i gairebé secessionista batlle de Narbona, Ernest Ferroul; s'han fet col·loquis i s'han publicat molts llibres, però l'eco d'aquesta revolta ha quedat reclosa dins aquest mateix espai. A París, una revolta d'una magnitud mai vista i mai repetida a França interessa només alguns especialistes i la premsa d'extrema esquerra. Com interessen només alguns especialistes i la premsa d'extrema esquerra les revoltes colonials dels segles XIX i XX. El Migdia i les seues revoltes són, doncs, percebuts com a massa llunyans per ser comprensibles, interessants i significatius. Malgrat el procés d'assimilació de les poblacions occitanes i catalanes, allò que els hagi pogut moure a revoltar-se interessa tan poc com els disturbis que en aquells mateixos anys afectaven Algèria o Madagascar... Avui, a totes les ciutats d'aquest Migdia hi ha un carrer o una plaça dedicats a Marcelin Albert, i qualsevol persona d'un nivell cultural mitjà sap qui és i el sap situar com a cap d'aquesta revolta, però aquest mateix Marcelin Albert no figura al diccionari Larousse.
