Teresa de Calcuta o Ben Laden?

tribuna
Capellà i escriptor

JAUME REIXACH..

+ Un grup de missioneres de la Mare Teresa de Calcuta, figura a la qual l'autor dedica l'article d'avui. Foto: EFE

Somriure és molt fàcil. Al capdavall és ensenyar les dents. Des que s'ha sabut que la mare Teresa de Calcuta tenia dubtes de fe, n'he llegit tota mena d'articles. La majoria dibuixaven un somriure de suficiència. Provenien de persones que no saben res del pa que s'hi dóna, en aquestes coses de l'Esperit. I no són gens fàcils. Altres dibuixaven un somriure maliciós. Com si diguessin: ja dic jo que no et pots fiar de ningú. Aquests, generalment, no són de fiar. Ja sabeu la dita: el lladre es pensa que tots roben. Quan algú diu que no hi ha ni un pam de net, segur que fa dies que no es dutxa. Un columnista fins i tot apuntava la possibilitat que Teresa de Calcuta fos la típica persona religiosa que, en el fons del fons, no deixa de ser una hipòcrita. Trobava estrany que no manifestés que tenia dubtes. I tant, que en manifestava! Per això ho hem sabut. Els manifestava a qui els havia de manifestar. A la persona indicada, que en aquests casos sol ser el confessor. Santa Teresa d'Àvila feia el mateix. Conec la persona que signava l'article. I des d'aquí li envio una cordial salutació. És agnòstic. I com a tal, sobrevalora la fe. Exactament igual que la majoria dels creients. Valoren la fe per damunt de tot. I resulta que la seva fe no és fe, és obediència. El llenguatge popular reflecteix a la perfecció l'ambivalència de la paraula creient. «Aquest nen –diu l'àvia– no hi ha manera que cregui.» És un descregut? No. Simplement no fa gaire cas del que diu l'àvia (o qui sigui). No fa bondat. El mateix diem del que no va a missa. No és creient. Ah, no? I com ho saps? Sabia algú que la Mare Teresa de Calcuta tenia dubtes de fe molt seriosos? Algú dirà: «Ho havíem de saber?» La meva resposta és: «Saber-ho, no, però suposar-ho, sí.» No hi ha res més difícil en aquest món que ser persona. Només això: persona. I és el que som tots. Només cal que et coneguis a tu mateix i coneixeràs la humanitat sencera. Els dubtes de fe de la Mare Teresa els pot entendre tothom. Els que no tenen fe, justament per això. No la necessiten per ser bones persones. I els que tenen fe, resulta impensable que no tinguin dubtes. La fe que no dubta és fe morta. Sant Pau encara va més enllà: «Si tingués tanta fe que fos capaç de moure una muntanya, però no tingués caritat –diu–, no seria res.» Res vol dir res. No he llegit ni un sol article que hagi dit clarament que els dubtes de la fe de la mare Teresa són el millor regal que ens podia fer. Va dedicar la vida als més pobres. Als rics, als creients, als benestants (que som els «altres pobres») ens ha regalat els dubtes. No deia Gracián que la ignorància és agosarada? El savi acostuma a ser covard. No se sap de cap savi que sigui un heroi. Doncs bé: aplicat al cas, té dubtes de fe el que té fe. La justa. tenir-ne massa és dolent. És fanatisme. Hi ha molta gent que no té fe per raons que no tenen res a veure amb la religió. Perquè són incapaços d'imaginar, per exemple, i la fe és per definició imaginativa. O si es vol, creativa. D'altra banda, creiem el que volem creure. Tot el que no es veu pot ser ignorat. Si ignorem els pobres que veiem cada dia, com voleu que no ignorem els que moren de fam a l'Àfrica? Hi ha tanta gent que viu a la quinta forca! Doncs a veure si ho entenem: Déu encara viu més lluny. I Teresa de Calcuta (lloat sigui Déu), més a prop que mai. És ara que és santa. I estic content perquè és el que ella volia. Els dubtes de fe la devien amoïnar moltíssim. Raó de més per valorar la seva absoluta dedicació als més pobres. No va tenir ni el consol de la fe. Era una dona d'acció, no una ànima mística. Algú li havia d'aclarir que la «unió amb Déu» ja la tenia. De la manera més evangèlica possible. «Tot el que feu a un d'aquests petits (tan petits que no són res), m'ho feu a mi.» No hi ha res en aquesta sentència evangèlica que faci referència a l'èxtasi. L'èxtasi d'ahir, avui és una pastilleta de no res que es compra lluny de les farmàcies. Al costat d'una persona que agonitza, no hi busquis melodies celestials. Si algú pensava que no tenir fe –o tenir dubtes de fe– servia d'excusa per autoexcloure's de l'obligació que tots tenim d'ajudar el proïsme, ja no la té. M'alegro moltíssim que la mare Teresa hagi deixat de ser l'estrella de Hollywood que volíem que fos. No era Diana de Gal·les, ni Diana de Gal·les era Teresa de Calcuta. I Calcuta ja no és a l'Índia, sinó a la cantonada. I no és «la ciutat de l'alegria». És com tots els llocs on hi ha misèria: un lloc teològic on sembla que Déu no hi sigui. Però els seus fills hi són. Això és el que compta. Volíem la imaginació al poder. Durant els anys seixanta era el grafit més clamorós. I el que tenim és fonamentalisme religiós per totes bandes. I si una cosa no té el fonamentalisme religiós és imaginació. Ja s'ha vist amb les caricatures de Mahoma. I la revista El Jueves. Tot és igualment ridícul. Ja m'està bé que la mare Teresa sentís el buit de Déu. De gent convençuda d'estar a prop de déu, en sobra. En realitat, no estem a prop de Déu, sinó lluny dels homes. La persona «religiosa» es permet el luxe de viure als núvols. Resa perquè tot vagi millor. Però els trens de rodalies cada dia van pitjor. La mare Teresa, que va fer tant per alleujar el patiment dels més pobres, va patir igual que ells per culpa de la fe mal entesa, sobrevalorada, inventada per les institucions, que reclamen fe en lloc de bones obres. Volen que siguem creients, fidels a la jerarquia, i mentrestant la jerarquia fa política. Doncs bé: el regal de la mare Teresa ha sigut posar el dubte sobre la taula. I amb el dubte, la feblesa. I fins i tot l'error. Equivocar-se és humà, flotar, diví. No ho dic jo, ho diu Woody Allen en l'últim llibre. I té raó. Com quasi sempre. Igual que quan diu que li interessa el futur, ja que és el lloc on anirà a passar la resta de la seva vida. En aquest sentit, també m'alegra que el futur de la mare Teresa no sigui el que era: la Joana d'Arc de la caritat, i com a tal, inimitable. Doncs no. Era com tothom. Aquí caic i allà m'aixeco. Dubtes de fe? Petrarca diu que «dubtant, dubtant, vaig passar la meva vida». Ella la va passar ajudant. Malgrat els dubtes. El món ja no depèn de la fe, depèn de nosaltres. «Qui voleu que lliuri –digué Pilat–, Jesús o Barrabàs?» Avui diria: Teresa de Calcuta o Ben Laden?