Des de fa unes setmanes a la majoria de sales d'exhibició del nostre país hi ha un cartell, col·locat estratègicament prop de la publicitat, que mostra Bruce Willis salvant la humanitat a La jungla 4.0, on s'indica que el futur que espera als cinemes, en cas d'aprovar-se la llei de cinema que ha posat damunt la taula el govern socialista, no és altre que la fi. La publicitat, que està realitzada de manera molt maldestra, pot despistar a més d'un espectador que decideixi acostar-se al cinema al llarg d'aquest cap de setmana. Sembla com si una veritable amenaça fantasma, de connotacions apocalíptiques planés per la majoria de cinemes. Què és aquesta temuda llei de cinema? Per què han començat a entonar els exhibidors un discurs tan apocalíptic?

La llei de cinema que el Ministeri de Cultura té dissenyada i que vol ser aprovada abans del final de la present legislatura neix, tal com ha declarat el director de l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), Fernando Lara, de la necessitat de potenciar la diversitat davant la política monopolística que han dut a terme les multinacionals del cinema i la política basada merament en criteris industrials que volen potenciar les televisions privades i alguns productors. La llei no fa res més que reprendre el tema de la diversitat cultural i proposa als exhibidors la imposició de quotes que serveixin per defensar el cinema europeu i per llançar les obres dels cineastes independents.

El malestar generat per la proposta, que si d'alguna cosa ha pecat ha estat de timidesa en el seu desenvolupament, no és res més que la repetició d'una vella cançó que els exhibidors entonen de tant en tant en nom de la llibertat de mercat. Els darrers anys, però, han estat ells mateixos els que han degradat l'exhibició convertint les pantalles en annexos dels supermercats. Els exhibidors no volen que els toquin les pel·lícules americanes que programen.

Si analitzem el mapa de sales que hi ha a l'Estat espanyol veurem que l'absència d'una mínima línia de potenciació dels models independents ha convertit tot plegat en un desert. La majoria de capitals de província espanyoles tenen multiplexs integrats a centres comercials. La política de programació que duen a terme és la de la llei del mínim esforç. Els productes que guanyen premis a festivals o les obres independents només hi accedeixen amb comptagotes. La pluralitat d'ofertes és inexistent i no s'ha creat cap mena de xarxa alternativa que potenciï mirades diferents. Des de mitjan anys noranta els exhibidors no han fet res més que degradar les programacions, mentre les institucions culturals –ajuntaments, departaments de cultura– s'ho han mirat amb indiferència. La llei de cine no és que vulgui arreglar la situació, ni que vulgui fer una aposta cultural decidida en benefici dels circuits alternatius, l'únic que vol és donar un xic de sortida a la diversitat. En lloc de construir discursos apocalíptics, els exhibidors haurien de tenir clar que el problema de la crisi de les sales no ve determinat ni per la pirateria, ni ho serà per una llei reguladora del mercat, sinó per la manera com han foragitat el públic adult de les sales per apostar per un públic adolescent que els està desertant de manera progressiva.

Fa anys Wim Wenders recordava que en el món del comerç tot venedor té una cura extrema dels objectes de la botiga, fins i tot dels més rendibles. En canvi, en el món del cinema hi ha uns objectes que fan nosa –les pel·lícules independents– i els exhibidors fan tots els possibles per no vendre-les a la seva botiga.