divendres, 28 de setembre de 2007
> Garrel
la columna
IMMA MERINO.
L'endemà de la multitudinària roda de premsa a Sant Sebastià de Richard Gere, vaig assistir a una altra en què només hi érem una vintena de persones. El seu protagonista era Philippe Garrel, al qual el festival, demostrant una sensibilitat inhabitual cap al cinema que transcorre en els marges on encara pot ser lliure, dedica una retrospectiva en aquesta 55 edició. Garrel, del qual pràcticament no s'ha estrenat res a l'Estat espanyol, és un dels grans poetes vius del cinema. Les seves pel·lícules tenen a veure amb la seva experiència (amb la revolució que no va ser possible, amb la temptació forta de la droga com a oblit, amb les ferides de l'amor, amb l'angoixa de la creació, però també amb l'art com a guia espiritual) en la mesura que, essent un hereu de la nouvelle vague i de manera primordial de Godard, el cine es fa indestriable de la vida. Per això són habitades per ell mateix, les dones que ha estimat, com ara la cantant Nico, i actors que li resulten pròxims, alguns dels quals tant que són el seu pare, Maurice Garrel, i el seu fill, Lou Garrel. Rodades en bona part en blanc i negre, mantenint-se fidel el cineasta al format de 35 mm, les seves imatges tenen moments d'una bellesa que commou. A Philippe Garrel li van preguntar a Sant Sebastià per què les seves pel·lícules no s'han distribuït comercialment a l'Estat espanyol. Va respondre que no l'estranya perquè, al capdavall, la diferència del seu cinema el condemna a la marginalitat. No l'importa. Ha fet i fa les pel·lícules que vol. Allò que l'interessa és fer pel·lícules, però no el món del cinema i així la seva dimensió social i industrial. Afortunadament, alguns dels seus films (com ara La naissance de l'amour, Le vent de la nuit o la immensa Les amants reguliers, on evoca la seva experiència del maig 68) s'han editat recentment en DVD. Hi trobaran un poeta que, segons va dir a Sant Sebastià, durant temps ha sentit el complex de Gerard de Nerval: aquest, mentre vivia, va patir que els seus contemporanis no li fessin cas i fins se'n burlessin.
|
