Si no hi ha impediments de darrera hora, el proper dia sis tornaré a compartir una jornada amb els amics de la Cartoixa de Montalegre, un espai de solitud impensable situat al bell mig del cinturó barceloní. Al cenobi cartoixà serà festa grossa, en la diada del fundador de l'orde, Bru de Colònia, un eclesiàstic francès que amb una prometedora carrera, el 1084 preferí el silenci del desert de la Grande Chartreuse i junt amb sis altres companys –els set estels que defineixen l'orde– retornà a l'estricte esperit de la regla de Benet de Núrsia i establí la primera fundació cartoixana. Des d'aleshores, un grup d'homes seguiren invariablement les formes dels set germans fundadors i, fent explícita renúncia de les comoditats de la vida mundana, optaren per una forma de vivència entre eremítica i monàstica, on la solitud i el silenci conformen una manera de pràctica de la fe, en l'estadi de la vida contemplativa.

Tot dins una comunitat volgudament pobra, però molt estable, avui formada per dinou cenobis arreu del món (quinze d'europeus, tres d'americans i un, el darrer fundat, a Corea) i sis monestirs femenins, amb un total d'uns tres-cents setanta monjos i una setantena de dones. Una vida regida pel benedictí ora et labora i amb la presumpció d'obrar segons els costums dictats per Guighes, cinquè prior de l'orde, el 1125, només refós en l'estatut de l'orde Cartoixà, aprovat pel Capítol General del 1989, segons mandat del Concili Vaticà II. Una pràctica governada pel silenci i la pregària, només trencada pel dinar comunitari dels dies festius, la recreació de les tardes de diumenge i l'obligada caminada dels dilluns al matí. La resta, treball i estudi a la cel·la particular i assistència als actes litúrgics comunitaris, tres cites repartides entre matines –de dotze a tres de la nit!–, ofici eucarístic i vespres. Unes formes invariablement repetides durant més de nou-cents anys, de manera que ha esdevingut una de les comunitats religioses més dures i estrictes, que no ha necessitat reformes perquè, segons ells mateixos, mai no ha estat deformada. Com a exemple, s'explica la preocupació d'un Sant Pare força amic de l'orde que, preocupat per l'estricte règim de vida dels cartoixans els proposà, reunits en Capítol, un estatut menys sever; capficada l'assemblea de priors decidí enviar al Pare General a Roma per demanar al Papa que no els obligués a canviar la seva estricta forma de vida i aquest es féu acompanyar de quaranta monjos de més de noranta anys i plens de salut tots ells: l'evidència desarmà la Cúria vaticana, en veure l'estat immillorable d'aquells cartoixans presumptament castigats per un règim tan sever.

A la vall de Montalegre, tan a prop però tan lluny del brogit barceloní, una desena de cartoixans viuen una vida lliurada al gran silenci.

Quasi sis-cents anys avalen els murs que els protegeixen. Entre les austeres parets d'un monestir de clara estètica cartoixana, els blancs hàbits cremats pel temps transmeten un sentiment de pau difícil de trobar entre la nostra estressada societat.

El frec dels hàbits es confon amb la remor del vent o l'escadusser cant dels ocells boscans, en el claustre gran, on conflueixen les cel·les on els eremites fan vida, un claustre amb arbres i herbes remeieres i on es reserva un espai per al cementiri comunitari, una zona amb una vintena de creus, sense noms ni distincions, que marquen els llocs on foren i seran enterrats, sobre una fusta i sense altra protecció que el propi hàbit, els monjos que arriben a la plenitud de la comunió amb Déu, en el jorn del seu traspàs. Als amplis habitacles personals, el déu-vos-guard, l'oratori, el taller amb un banc de manualitats, el sobri jaç, una sala de bany (recentment incorporada, com a imprescindible millora higiènica) i l'eixida i hort privat. Un món fora del món.

Un monjo cartoixà defineix el valor del seu silenci: «més enllà de tot ideal humà i de la pròpia perfecció, el cartoixà cerca Déu; viu només per a Déu, no desitja més que Déu, no saber més que de Déu i no posseir altra cosa que Déu». Mentre, aquests darrers dies, a la recerca d'alguna cosa indefinida, milers de persones omplen els estadis per escoltar les paraules, també de pau, del Dalai Lama. El brogit i el gran silenci que planegen sobre un dels eterns interrogants de la humanitat, al qual donen una resposta particular.