Des de fa ja mig segle els conflictes esdevinguts a la regió de l'Ebre han tingut relació amb la producció energètica paral·lelament a intents d'espoliació del seu principal recurs: l'aigua del riu. Les plataformes en defensa del territori van néixer els anys setanta: a la Ribera, per impedir nous pantans a Xerta i Garcia i les centrals nuclears d'Ascó; a l'Ametlla de Mar, per barrar dues nuclears més al seu terme, i a Tortosa, per evitar el transvasament a Barcelona, que es va aturar, no del tot, però, perquè una gran canonada porta aigua al Camp de Tarragona des de 1983, i el de València, també desestimat tot i que per molts el canal Xerta-Sénia és una mena de minitransvasament. El que no s'ha impedit és la major concentració de producció elèctrica del país. Les centrals hidràuliques a Riba-roja i Flix, i per proximitat la de Mequinensa i la petita central a l'assut de Xerta; les nuclears d'Ascó i Vandellòs i, darrerament la proliferació d'aerogeneradors pel Baix Ebre i la Terra Alta. Un dels projectes, el parc eòlic a la costa del Delta està aturat per pressions diverses; en aquest sentit em va cridar l'atenció, en arribar a Copenhaguen amb avió, l'existència al mar d'un gran parc eòlic, i això que Dinamarca és un país molt respectuós amb el medi. Aquí, fa deu anys les confrontacions entre CiU i el PSC aturaren el projecte de central de cicle combinat a Ginestar-Tivissa que s'ha fet a Vandellòs, a la carena sud del coll de Balaguer, amb la qual cosa els efectes mediambientals per a la regió de Tortosa són els mateixos però les aportacions econòmiques van cap al Camp de Tarragona.

Aquesta concentració de producció energètica no té conseqüències per al desenvolupament del territori. He llegit en algun lloc que les estratègies d'ubicació aconsellen no situar els aglomerats industrials prop dels centres de producció energètica i sí pròxims a les àrees de consum. Fa uns anys es va elaborar un estudi explicant que el preu de l'energia deriva bàsicament de dos factors, el cost de producció i el cost del transport. Considerant que a les terres de l'Ebre no hi ha transport, la conclusió seria que l'energia hauria de ser més barata per als usuaris. No és així; al contrari, al nou polígon industrial Catalunya Sud, no s'hi poden instal·lar algunes indústries per manca de subministrament elèctric.

Ara sorgeix la polèmica pel dipòsit de gas al Delta. Sembla clar que el magatzem ha d'anar a les capes submarines que van quedar buides després d'esgotar els pous de petroli, per la senzilla raó que no hi ha cap altre lloc amb aquestes condicions. El dipòsit de gas té un valor estratègic però poca repercussió a nivell econòmic i social pel territori. Una altra cosa és la planta, on s'ha de recuperar el gas per injectar-lo a la xarxa de transport. La planta crearà llocs de treball, diners per a l'Ajuntament de la població on se situï i expectatives de disponibilitat energètica per a la ubicació d'indústries, però alhora tindrà costos ecològics i pot perjudicat altres sectors, com ara l'agricultura i el turisme. El projecte situa la planta a la vora d'Alcanar, a la frontera entre Catalunya i el País Valencià, però al terme de Vinaròs. En un primer moment, tots els ajuntaments de la zona, reunits a la Taula del Sénia, van manifestar-s'hi en contra i van demanant un emplaçament alternatiu allunyat de la costa. Hi havia acord fins que el senador Joan Sabaté, neguitós qui sap per què, va obrir la caixa dels trons en demanar que vagi al polígon Catalunya Sud, a Tortosa. Lògicament, l'Ajuntament de Vinaròs ha contestat dient que està d'acord a negociar l'emplaçament però sempre dins del municipi. Una reacció previsible. Ara tothom vol matisar la seva posició, fins i tot els que es pregunten perquè la planta no es pot allunyar cap a l'interior perllongant el gasoducte a desenes de quilòmetres del mar. El conflicte ja és aquí, altre cop pel tema energètic.