Filla de Mohnsen Makhmalbaf (director, entre moltes d'altres, d'Un instant d'innocència i Kandahar) i germana de Samira, Hana Makhmalbaf comença la seva opera prima amb imatges relatives a la destrucció a l'Afganistan d'escultures gegants del Buda per després seguir una nena que intenta aconseguir un quadern i un llapis (que substituirà per un pintallavis) per poder anar a l'escola i aprendre a llegir. Mentre també s'hi reflecteix l'evident interès dels cineastes iranians pel tema de l'educació (començant pel mestre Kiarostami i passant de manera significativa per Samira Makhmalbaf, que ho fa present en el seu curt del film col·lectiu 11'09'01 i en els seus tres llargs: La poma, La pissarra i A les cinc de la tarda), en aquest passatge inicial de la pel·lícula és possible tenir la sensació d'un cert déjà vu en la mesura que el cinema iranià és ple de nens i encara més de nenes que busquen coses i a vegades es perden. A partir d'un moment, però, la pel·lícula fa un viratge cap a un conte cruel que, explicat per una cineasta que només té 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós tendent a reprimir les dones i privar-les d'educació. Aquest moment s'inicia després que la nena no pugui accedir a una escola on només hi ha nens i on estudia el seu amic, l'únic nen que sembla preocupar-se per la seva educació, mentre els altres juguen a la guerra. Tampoc no és la primera vegada que, en el cinema iranià, s'han vist nens jugant a la guerra mentre els adults la fan, l'han fet no fa gaire o poden tornar-la a fer. Un exemple és Las tortugas también vuelan, premiada fa tres anys amb la Petxina d'Or i dirigida per Bohman Ghobadi, un amic de la família Makhmalbaf que és membre del jurat oficial en aquesta edició del festival on Buda va explotar per vergonya, pel·lícula molt aplaudida ahir a Sant Sebastià, s'ha revelat com una aspirant al palmarès. En tot cas, retornant al fet que hi apareixen nens jugant a la guerra, Hana Makhmalbaf se'n serveix per construir una faula que al·ludeix a la violència de la zona, però també a les immenses dificultats de sobreviure-hi com una dona no submisa. Els nens, senyors imaginaris de la guerra i valedors del fonamentalisme, agafen la nena (que insisteix que no vol jugar a la guerra) i volen dilapidar-la perquè vol educar-se (li prenen la llibreta i li arranquen les fulles), de la mateixa manera que en tenen presoneres d'altres perquè s'han pintat o han mostrat la seva bellesa. A vegades la metàfora pot semblar una mica òbvia i maniquea, però Hana Makhmalbaf (que a vegades hi demostra el sentit plàstic de la família) no complau i el seu film, amb un final que pot deixar clavat l'espectador, és duríssim.

L'altra pel·lícula presentada ahir a competició és La casa (La maison), protagonitzada per Sergi López. Aquest, com va tornar a dir ahir a Sant Sebastià, reconeixent que té tanta sort que només demana l'Scalextric que no li van regalar de petit, sempre es mostrarà agraït a Manuel Poirier perquè, mentre feia un curs en una escola de teatre de París, el director va descobrir-lo com a actor cinematogràfic. Sense perdre i dissimular el seu accent català, que pràcticament l'obliga a interpretar personatges que, com afirma el que encarna a La maison, fa temps que passen una llarga temporada a París o a qualsevol altre lloc de França, l'actor s'ha fet present en tots els films de Manuel Poirier. Ells diuen que no han perdut el gust i el sentit de treballar junts, però aquesta nova col·laboració sembla afectada per una sensació de repetició del cinema de Poirier, que sembla donar voltes a unes constants relatives a homes i dones en crisi que es replantegen la vida. Hi ha una sensació de cosa (millor) vista davant d'un protagonista que, vivint un moment desastrós després de separar-se de la seva dona, descobreix una casa on projecta el seu desig d'una altra vida. Això mentre coneix una noia, també en crisi, que, essent la propietària de la casa, ha de vendre-la perquè va heretar-la del seu pare juntament amb molts de deutes. Aquests éssers en crisi encetaran una relació que Poirier aprofita per apuntar allò de la fragilitat dels sentiments i com d'estranys són sempre els altres. Ho fa amb molts de silencis (o no tant perquè, mentre el protagonista està sol, sempre escolta música) i amb algun detall d'humor, però és possible viure moments d'avorriment, malgrat que a la cara de Sergi López sempre hi passen coses.