La primera imatge de la pel·lícula ens mostra una dona –una escriptora, Emmanuelle Béart– que redacta de forma convulsiva en una màquina d'escriure. La imatge ens trasllada a una època –els anys vuitanta abans que fessin la seva irrupció els ordinadors–, sintetitza la idea de l'escriptora com narradora/cronista d'un temps i anticipa el ritme d'una pel·lícula que avançarà de forma tan accelerada com el so del teclejar de la màquina d'escriure. André Techiné construeix Los testigos a partir d'un dels eixos clau del seu cinema, la voluntat de transformar la vida en una gran novel·la. Al llarg de la pel·lícula hi ha molts elements per convertir-la en la gran novel·la sobre el malestar d'una dècada, en la qual el contagi de la sida va provocar molts de recels, va crear angoixa i va acabar generant un profund sentiment de dol perquè es van perdre moltes coses pel camí. El cineasta –Techiné, en aquest cas– està obligat a assumir la condició de testimoni –com l'escriptora de la pel·lícula– i relatar tot allò que va viure, reflexionar per tot allò que es va perdre pel camí i transformar la novel·la realista en una reflexió sobre les ferides d'un temps concret.

Techiné divideix la seva darrera obra en dues parts concretes. La primera, titulada Los días hermosos, ens situa a començaments dels vuitanta. François Mitterand ha guanyat les eleccions i França viu l'eufòria dels primers anys del socialisme. El cineasta, però, decideix no apostar per la pel·lícula sinó veure com el temps històric és clau per entendre de quina manera poden forjar-se algunes relacions. Així, com les grans pel·lícules que marquen la filmografia d'André Techiné, Los testigos funciona com una obra coral en la qual no paren de creuar-se els destins dels múltiples personatges. Al llarg dels dies formosos, que ens anuncia l'intertítol, veiem un metge homosexual que s'enamora del jove provincià que ha decidit fer fortuna a París. El jove no és més que la resurrecció d'un personatge prototípic del cinema de Techiné que havíem vist, entre altres pel·lícules, a En la boca, no. També hi ha l'escriptora/narradora dels fets que acaba de tenir un fill, un policia que es dedica a controlar el vici i la corrupció i una noia –la germana del jove provincià– que té problemes a l'immoble on viu per culpa de la prostitució. Amb la mateixa elegància i mestria narrativa que havia utilitzat a Los ladrones, el cineasta retrata tot aquest món, teixeix les relacions humanes i acaba mostrant-nos com el policia impecable s'acaba enamorant del jove provincià, provocant gelosia al metge educat. La segona part de la pel·lícula porta per títol La guerra i ens parla del moment en què a França varen començar a aparèixer dins la comunitat homosexual els primers indicis del virus de la sida. A partir d'aquest moment, les relacions humanes teixides en la primera part del relat donen pas a una crònica que gira al voltant de la por d'acabar contagiats pel virus. El policia té por que la sida determini la seva vida, que marqui la seva carrera professional, que destrueixi els seus amors homosexuals clandestins i que alteri la seva vida professional. El metge veu com al seu entorn alguns amics comencen a desaparèixer, mentre que a l'exterior el virus esdevé una plaga malèfica que atempta contra la biologia humana i contra la llibertat dels costums. Al final del seu recorregut, Techiné construeix un film complex, ric en mil i un matisos en el qual s'imposa la necessitat de poder testimoniar. El director sent que té el deure d'escriure sobre allò que va viure, perquè ell també va viure l'estranya guerra generada a l'entorn de la sida.