| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
diumenge, 23 de setembre de 2007 > Quan van començar a necessitar ajut
Es reedita en DVD «Help!» dels Beatles, el film de Richard Lester que va representar l'última imatge innocent del grupJAUME VIDAL. Barcelona Els Beatles van culminar el seu èxit mundial amb el cinema. Primer va ser amb A hard day's night (1964), una pel·lícula en blanc i negre de Richard Lester que definia molt el fenomen de fans que el grup de Liverpool havia creat. L'any següent amb Help!, un film amb color del mateix director, consolidarien el seu regnat en la música pop. La pel·lícula havia estat editada en format de DVD, però un problema de drets la va fer retirar del mercat. El 30 d'octubre se'n farà un nou llançament amb una edició especial de dos discos, un dels quals mostrarà material inèdit amb escenes no incloses en l'edició original, com ara entrevistes amb membres del rodatge. Hi haurà també una edició de luxe amb una capsa on s'inclourà un llibre amb imatges i el guió del film.
La relació entre el rock i el cinema ha aportat poques obres mestres al cinema, però ha descobert i ha marcat modes i tendències. El cinema ha estat un bon vehicle per als llançaments internacionals. La força de Prince, per exemple, es va expandir com una taca d'oli gràcies al film Pluja roja. Una de les primeres experiències de posar música rock en una pel·lícula va ser l'any 1956 amb Rock around the clock, amb Bill Halley and His Comets. Aquell any Elvis també va protagonitzar la seva primera pel·lícula: Love me tender. El rock-and-roll estava de moda i a les pel·lícules del moment s'afegien números dels solistes i grups de moda per fer bullir més l'olla: Little Richard, Gene Vincent, Eddie Cochran. Però, amb tot, aquestes intervencions no deixaven de ser reclams que utilitzaven un corrent musical que podria haver estat fugisser. Pocs tenien consciència que el rock revolucionaria socialment el món. El jovent esperava la tanda per prendre el protagonisme artístic i comercial que mai havia tingut. Va ser Elvis amb Jailhouse rock qui inauguraria el gènere de pel·lícula musical pensada especialment per promoure i aprofitar l'èxit d'una estrella. Amb aquesta pel·lícula, Elvis es va a donar a conèixer a tot el món i la coreografia del tema de la pel·lícula marcaria les pautes del futur cinema musical. Jailhouse rock va crear fidelitats i va promoure vocacions. Gràcies a aquesta pel·lícula, Elvis va esdevenir un mite universal. Però tot el que va donar-li el cinema, el cinema li va treure. Fora de King creole, Elvis es va consagrar posteriorment en un cinema comercial que li trauria la força revolucionària que havia tingut. Com deia John Lennon, «abans d'Elvis no hi havia res», però com també va declarar Lennon en l'entrevista a Andy Peebles poques hores abans de ser assassinat «Elvis va morir a Alemanya, quan va tornar del servei militar només un mort vivent». Els Beatles també van aprofitar el cinema per arribar a tots els racons del món. Rodada en blanc i negre, A hard day's night, dirigida per Richard Lester, va ser la pel·lícula que el 1964 els va obrir mercats en què encara no havien entrat i els va donar suport en el gran èxit de la seva primera gira dels Estats Units. La pel·lícula reflectia amb humor britànic la seva pròpia vivència del moment. L'any següent va arribar Help!, amb escenaris exòtics i tema exòtic: Ringo, en el seu paper de babau, obté un anell –Ringo sempre ha estat un amant dels anells–, que pertany a una secta oriental. Persecucions i cançons, i gran número u en les llistes d'èxits. El 1967 es va produir un dels gran fiascos fílmics dels Beatles: la pel·lícula per la BBC Magical mistery tour, que l'endemà d'estrenar-se, el 27 de desembre, va rebre garrotades a tort i a dret. No obstant això, el doble epé –disc de 45 revolucions– amb el llibret de fotos i temes com ara The fool on the hill valia la pena per un producte que va patir la pressió d'un any en què els Beatles havien tret el Sergeant Pepper's lonely hearts club band i de certa incomprensió del públic i la crítica. El film era un divertiment televisiu en què es barrejava el clàssic humor sorneguer de les pel·lícules dels Beatles amb una combinació d'avantguardisme i surrealisme, i fins i tot un homenatge al cinema d'humor. Va ser amb Yellow submarine (1968) que la música dels Beatles i l'animació d'estètica pop donaria forma a tota una època, amb un resultat que encara ara resulta impactant. L'última pel·lícula oficial del Beatles va ser el documental que mostrava les imatges de la gravació del disc Let it be. La presència del gran amic de tots quatre Billy Preston a l'estudi no va neutralitzar el que per a molts va ser l'energia destructora dels Beatles: Yoko Ono, esposa de Lennon, i Linda, esposa de McCartney. Molts documentals de creació deuen molt a aquest film, que conté l'última actuació del Beatles als terrats dels estudis d'Apple Records. Ringo no va participar a Tommy, la pel·lícula més excessiva de tota la història del rock, dirigida per Ken Russell i que es basa en la primera òpera rock de The Who, però sí que ho va fer en el disc de la versió dramatitzada prèvia al film. El seu paper era el de l'oncle Ernie. En aquesta segona versió –la primera era el disc original de The Who del 1969–, també hi van participar Rod Stewart, Steve Winwood, Sanny Denny, que en la versió serien substituïts per Eric Clapton, Tina Turner i Elton John, amb qui Ringo participaria en una altra delirant producció: Bolan bogie, un pel·lícula dedicada a Marc Bolan i el seu duet T.Rex, amb què Ringo s'entretindria al principi dels setanta en ple esclat glam. Encara més delirant és la seva intervenció a 200 motels, en què interpreta Frank Zappa. Ringo, comediant de vocació, va protagonitzar Cavernícola, una divertida comèdia que parodiava films com Quan els dinosaures dominaven la Terra o Fa un milió d'anys. A Cavernícola, Ringo compartia repartiment amb Barbara Bach, que seria la seva esposa. Ringo sempre havia demostrat la seva vocació cinematogràfica perquè el 1967 havia tingut un paper a Candy, rodada a Roma, i amb uns companys de repartiment estel·lars: Marlon Brando i Richard Burton. John Lennon va participar en les sessions de l'espectacle dels Rolling Stones The rock and roll circus (1968), un mític film per a la televisió que va tardar 28 anys a poder-se veure, durant 15 dels quals no es va saber on eren els negatius. John Lennon participa en la desfilada inicial, té una petita conversa amb Mick Jagger i interpreta el tema de Lennon i McCartney Yer blues. A la pista d'aquest delirant circ també actua Yoko Ono amb una de les seves demostracions guturals, amb què estableix un diàleg musical amb el violinista Ivry Gitlis. Com a actor, John Lennon va participar a la pel·lícula de Richard Lester rodada a Almeria: Com vaig guanyar la guerra. El fet que el paper l'obligués a tallar-se els cabells i que durant molts mesos de l'any 1966 cada beatle escampés la boira pel seu cantó va fer témer per la continuïtat del grup. El místic George Harrison va ser gairebé l'inventor d'una fórmula que al llarg de tota la història del rock tindria una expressió periòdica: els concerts benèfics amb estrelles de primera línea. A The concert for Bangladesh (1971) van actuar Ravi Shankar, Bob Dylan, Eric Clapton, Leon Russell i Ringo Starr. La pel·lícula del concert va ser produïda per Apple Records, la productora dels Beatles. Harrison es dedicaria força al cinema des de la vessant de productor. La pel·lícula en què Paul mostra que és un romàntic que s'enyora dels vells temps, però sense renunciar al present, és Give my regard to Broad street 1984). Li va a mida, perquè a més d'actuar-hi n'és el guionista. El van acompanyar Ringo, Barbara Bach i Linda. La trama és el pretext per als números musicals: desapareixen les cintes del seu últim disc. |
)
 | |||
|