El Gran Kursaal de Sant Sebastià, palau inaugurat l'any 1922, va ser enderrocat l'any 1973 després del seu abandonament provocat per una llarga crisi que va començar amb la prohibició del joc a l'Estat espanyol.

El Gran Kursaal tenia un casino, restaurant, diversos salons i un teatre amb capacitat per a més de 800 persones. Un cop enderrocat, l'espai que havia ocupat, davant de la platja de Gros, va ser anomenat durant molts anys «Solar K». Fins que s'hi van començar a construir els cubs de Moneo, que, en principi, van tenir tants de detractors a la ciutat. A mi, sincerament, m'agraden, com també les dues sales de l'Auditori i Palau de Congressos (és inevitable, si hi ha la primera cosa, també hi ha l'altra), on, entre altres activitats, es projecten les pel·lícules de la secció oficial del festival de cinema de Sant Sebastià. Com el lector deu saber, el nou edifici també s'anomena Kursaal, on aquests dies del festival passo moltes hores.

Però si se m'ha fet present que, en el mateix lloc on ara veig cine, hi va haver el Gran Kursaal no és perquè he sentit l'empremta fantasmal de l'antic edifici. L'evocació té a veure amb el fet que aquesta setmana s'ha inaugurat al Centre Pompidou de París l'exposició Víctor Erice/Abbas Kiarostami: Correspondències, que, amb menys cartes creuades entre els cineastes de les actualment existents, va exhibir-se l'any passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

El cas és que, per integrar-la dins de l'exposició, Erice va filmar un migmetratge que, amb el títol de La morte rouge, evoca una primera i fonamental experiència com a espectador que va viure a la fastuosa sala amb balcons del Gran Kursaal.

Malauradament, i el perquè deu ser complex, Víctor Erice ha rodat poquíssims llargmetratges, però tots són essencials i bellíssims: El espíritu de la colmena, El sur i El sol del membrillo.

Ha rodat altres coses que s'han fet poc visibles, com ara un curt titulat Alumbramiento que, formant part de la pel·lícula col·lectiva Ten minuts older, mai no exhibida comercialment a l'Estat espanyol, transfigura una experiència autobiogràfica de la qual el cineasta no pot tenir memòria, però que li van explicar: A l'Espanya de 1940, mentre Franco i Hitler es reunien a Hendaia, el nadó Víctor Erice es debatia entre la vida i la mort en haver-se-li desprès el cordó umbilical. Sis anys més tard, un dia de juny de 1946, acompanyat de la seva germana gran, el nen Víctor Erice va entrar a la sumptuosa sala del Gran Kursaal, aleshores consagrada al cinema mentre la decadència començava a apuntar-se en la resta de l'edifici, per veure-hi La garra escarlata (1944), una de les pel·lícules en què Basil Rathbone va interpretar Sherlock Holmes i Nigel Bruce, el Dr. Watson. Dirigida per Roy William Niel, que va dirigir altres pel·lícules amb Sherlock Holmes i que va morir el mateix any en què Erice va veure La garra escarlata, està ambientada en una població imaginària del Quebec, la Mort Rouge, on el cèlebre detectiu hi arriba per descobrir un assassí que mata les seves víctimes amb una grapa de ferro.

Què va descobrir el nen Víctor Erice aquell dia de juny de 1946 al Gran Kursaal? Alguna cosa que té a veure amb el mal. La ficció li va fer present l'existència de la mort i alhora un món de màscares i enganys. Qui és l'assassí? Un dels personatges aparentment més inofensius, Potts, que amaga la seva identitat fent de carter: La d'un actor amargat que, adoptant diverses disfresses, es venja dels seus fracassos matant. Erice ho explica a La morte rouge mentre rememora el terror que va sentir al Gran Kursaal: La ficció li revelava alguna cosa tèrbola i sinistre.

Per sempre més. «La garra escarlata» va obrir «un forat negre en la trama de la realitat pel qual havia desaparegut tota la innocència del món», com diu la «veu en off» del cineasta. Una experiència comunicable: Qui no té el seu moment irreversible de pèrdua de la innocència?

Mentre esperava que comencés una de les sessions de la present edició del festival de Sant Sebastià, he pensat que, fa més de 60 anys, Erice va viure la seva epifania negativa en un edifici que no existeix, però situat en el mateix lloc on jo estava aleshores.