Com ho han fet present Flores de otro mundo, on va abordar la despoblació de les zones rurals i el tema de la immigració, i Te doy mis ojos, centrada en el maltractament d'una dona pel seu marit, el cinema d'Iciar Bollain fa atenció a temes d'interès social. Però tant en els dos films esmentats, com en la seva opera prima, Hola ¿estás sola?, la directora i també actriu s'ha mostrat sensible a les relacions de parella. Amb Mataharis aprofundeix en aquest tema (la incomunicació, la desconfiança, la intrusió en la vida de l'altre i, així, la vigilància sentimental) amb el pretext d'explicar una història de dones detectives. El guió fa que els casos presentats siguin un reflex de les mateixes inquietuds de les detectives o duguin a una reflexió moral sobre el seu propi treball. Aquest és el cas del personatge que interpreta María Vázquez des del moment en què espia dos treballadors que resulten molestos a una empresa en plena reestructuració de plantilla amb vista a servir-se de la subcontractació. Això mentre que, espiant una infidelitat, Nawja Nimri descobreix un secret del seu marit (Tristan Ulloa) i Núria González assumeix que no té res més a dir-se amb el seu home. Com és habitual en el cas de Bollain, hi ha una certa sensibilitat i credibilitat en la construcció de les situacions dramàtiques, però, des dels títols de crèdit, Mataharis té una factura semblant a la d'una sèrie televisiva, de manera que podria semblar-ne un episodi pilot. Hi falta ambició estètica. No és que se li hagi de demanar estètica a una pel·lícula sobre la guerra, però sí una certa reflexió sobre la manera d'abordar el tema. Mentre que Brian de Palma va presentar a la Mostra de Venècia Redacted, en què afronta la guerra de l'Iraq barrejant diferents tipus d'imatges i preguntant-se com es pot combatre la manipulació de les imatges televisives, l'anglès Nick Broomfield ha dut a Sant Sebastià la reconstrucció de la matança de civils iraquians que, el 19 de novembre de 2005, va tenir lloc a Hadiza per part de soldats nord-americans després que un morís a causa d'una bomba. A part de poder compartir les seves inquietuds polítiques i morals, sembla que a Broomfield li manca una reflexió sobre les possibilitats de reconstruir un cas real, de manera que li surt una mena de docudrama sense credibilitat.

Programada dins Especials Zabaltegi, reservat als documentals, després del reconeixement obtingut a la secció Un certain regard del festival de Canes, Calle Santa Fe és la pel·lícula més commovedora entre les noves propostes cinematogràfiques (tot el cicle dedicat a Garrel és una commoció) projectades ahir a Sant Sebastià. La seva autora és la xilena Carmen Castillo, que, havent viscut a França després de fugir de la dictadura de Pinochet, torna al carrer de Santiago, on el seu marit, Miguel Enríquez, va ser assassinat pels militats el 5 d'octubre de 1974. En el seu retorn (que és retrobada amb els veïns del carrer, familiars, amics, companys de lluita i resistència) Carmen Castillo, realitzadora de documentals televisius, duia una pregunta a fer que no ha deixat mai de fer-se: pagava la pena? Miguel i tants d'altres van morir per res? La resposta s'entreveu en quasi tres hores apassionants.