Poc després que un rus sigui degollat en una barberia, una adolescent mor en un hospital de Londres però, en un estat d'inconsciència, pareix una criatura que sobreviu. Així comença, entre la vida i la mort, la nova pel·lícula de David Cronenberg, que estira aquests dos fils argumentals per fer-los confluir dins d'una trama que té com a protagonista un tipus opac que, en principi, treballa al servei d'una família de gàngsters russos. Al cineasta canadenc, però, el desenvolupament argumental li interessa de manera relativa perquè allò que li importa és explorar en les obscuritats i replecs de l'ésser humà («tots els personatges de Cronenberg no són només una cosa», va apuntar Viggo Mortensen ahir a Sant Sebastià durant la roda de premsa posterior al film) sense acabar de fer-lo mai transparent: de Nikolai, interpretat per Mortensen, l'espectador anirà descobrint una identitat amagada, però finalment mantindrà una certa opacitat. Aquesta opacitat i també la brutalitat de l'entorn que mostra Cronenberg tenen, però, un contrapunt en el personatge de la llevadora que interpreta Naomi Watts, una dona innocent i moguda per la compassió que col·lideix amb els gàngsters.

A Cronenberg també li interessen el cos humà i les seves transformacions. Si en anteriors films seus ha mostrat cossos sota els efectes de diverses substàncies o els ha hibridat amb altres espècies o fins amb màquines, en aquesta ocasió fa atenció a les pells tatuades dels gàngsters: els tatuatges permeten llegir la vida dels personatges escrita damunt del seu cos. Però, a més, Cronenberg hi vol mostrar de manera explícita els efectes de la violència. «Per què mostro la violència? Crec que el públic ha d'entendre què és la violència. És la destrucció d'un cos humà», va comentar el cineasta canadenc ahir a Sant Sebastià. Promeses de l'Est apunta què ha emergit de la desintegració de la URSS, d'on provenen els gàngsters d'aquest film ambientat a Londres. «Un capitalisme molt brutal, cruel, primitiu», sentencia Cronenberg.

A la seva diferent manera, i potser encara amb menys concessions, el cineasta romanès Cristian Mongiu també mostra els efectes al cos de la violència (en aquest cas, l'exercida per la dictadura de Ceacescu) a 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies, amb la qual va guanyar la Palma d'Or a Canes i que ahir va presentar a Sant Sebastià com una perla provinent d'un altre festival. El film explora les conseqüències del fet que l'any 1966 es publiqués a Romania un decret que prohibia l'avortament. Nascut l'any 1968, Cristian Mungiu (un dels grans valors d'una cinematografia emergent, la romanesa, que fins fa poc era pràcticament inèdita en l'àmbit internacional) fa present que en aquell món repressiu i sòrdid de la dictadura de Ceacescu avortar representava un desafiament al règim que es realitzava en una clandestinitat amb poques condicions higièniques i favorable a la corrupció moral. Mungiu recrea el cas d'un avortament i, mitjançant aquest, la vida quotidiana dels últims anys de la dictadura de Ceacescu. Ho fa amb rigor en la posada en escena i sense evitar la cruesa, però tampoc la humanitat.