Ara que estem a punt d'acomiadar-nos de Documenta, una de les manifestacions més importants de l'art contemporani internacional, quan El Bulli ha esdevingut un dels llocs de peregrinació artística i experimental –aquest desplaçament físic fa de cala Montjoi un precedent inusual–, recordo com un privilegi el fet d'haver acompanyat els amics Ferran Adrià i Juli Soler a Kassel amb motiu de la inauguració.

El grup de persones que assistírem a l'acte, dins el qual hi havia també Carles Pàramo, llavors president de la Diputació de Girona, estiguérem diligentment acompanyats per Juli Soler, el cordó umbilical que uneix Ferran Adrià amb El Bulli. Juli Soler és un home apassionat pel que representa una altra manera d'entendre i de veure la cuina: com un espectacle de sensacions. Un soci dirigent que és l'ombra de Ferran –hi és i no hi és– i que té un paper transcendental a l'hora de fer rutllar un equip on es combina a la perfecció la gestió i la creació.

La invitació de Roger Buergel, comissari de Documenta, a Ferran Adrià per participar a la Documenta ha obert un dels debats més incandescents de l'art, de la cultura. L'agosarada i brillant iniciativa de portar a Kassel el número 1 de la gastronomia mundial ha generat una divisió d'opinions sobre els límits de l'art, opinions que lamentablement i en més d'una ocasió, sorprenia per la manca de perspectiva i de confiança vers un projecte encara desconegut. Molts dels judicis sorgits arran de la invitació es van generar com a especulació prèvia, amb desqualificacions que es produeixen abans de passar i per tant, no tenien cap fonament sòlid. La lluita mediocre de conceptes estèrils que respon a prejudicis previs sense esperar a contrastar amb els resultats reals únicament poden engendrar debats estèrils.

Ara, amb participació de Ferran Adrià a la cita artística, sembla que l'experiència activa i creativa del seu art, pren una altra dimensió i ens permet valorar la seva aposta intel·ligent, diferent, arriscada i inèdita dins el context de Documenta. Adrià ha servit concepte en un context conceptual i els seus detractors han afluixat la marxa, com no podia ser d'altra manera. De fet, sempre m'ha sorprès la gent que s'atreveix a opinar abans de veure, i constatar que, dissortadament, encara funcionen col·lectius tancats, grups arrelats a les files dels codis establerts, aquells que han tardat dècades a acceptar l'avantguarda històrica i qualsevol altre canvi. Atrinxerats en unes creences preestablertes, amb la necessitat endèmica de saber-ho tot abans, han fet del que podria ser un atribut de clarividència la ceguesa de les seves pròpies pors i impotències.

Tornem a l'ara, al record d'aquella roda de premsa a Kassel, multitudinària, amb més de 1.700 persones, i als intercanvis mantinguts amb Ferran durant el procés. Tot plegat, no fa més que constatar el que sempre he considerat una maniobra molt intel·ligent. A tots ens va sorprendre la seva reflexió i l'encert de portar la «taula» de Documenta a El Bulli. La convicció de la proposta té la seva raó de ser en un espai, El Bulli, on la seqüència és natural i completa, és a cala Montjoi, a Roses, on tenim el taller de l'artista (la cuina), l'obra (els plats), l'exposició (la sala) i la degustació (la taula). L'espai múltiple on el públic pot viure i transformar l'experiència com a síntesi personal, descobrint els olors, les textures, els colors, les densitats…

Si l'art és emoció, si el component emocional és bàsic per a la creativitat, en aquest cas la comunió entre l'autor i el receptor és perfecte. Si l'artista sempre ha pogut transgredir els límits, si ha utilitzat elements comestibles i efímers –pensem en un Miralda o en el nostre artista més proper, el banyolí Lluís Vilà, quan presentava les seves «sabates comestibles» a la Fundació Miró–, ara el nostre artista i creador culinari Ferran Adrià ha fet el camí a l'inrevés, ha donat la volta als codis per arribar a un ritual molt renaixentista en el seu concepte i molt avantguardista com a procés, on s'ajunten l'estudi dels elements més avançats per experimentar i la necessitat d'artesans que dominen la tècnica.

Cal elogiar en aquest revolucionari conceptual de l'art culinari que ha fet possible l'enllaç de vivències físiques, sensorials, emocionals i intel·lectuals, amb el que representa el seu procés de desconstrucció i creació de noves sensacions. Allà on la memòria gustativa és essencial, un cuiner és capaç de donar la volta a tot de la mateixa manera que ho faria un creador amb qualsevol altre disciplina. Aquí és on rau la seva genialitat, en aquesta construcció diferent que manté els gustos per esclatar a la boca i despertar les sensacions cerebrals.