Obro les planes dels diaris de casa meva, i el primer esglai per la mort diumenge passat d'en Xavier Fàbrega, precisament a la Via Verda entre Girona i Sant Feliu de Guíxols, la traça més segura per anar amb bicicleta, on vianants i bicicletes conviuen sense gaires escarafalls. Ha estat un vehicle de motor, segurament un jove que volia emular els nostres campions de la velocitat sobre dues rodes. Em fa ràbia, com ho fa la mort, i en aquestes circumstancies encara més. Quantes vegades pedalant per la Via Verda, sobretot en els inicis no ens havíem plantat davant una moto que aprofitava un espai que no era seu per córrer. El resultat era que la moto girava cua i potser, pensàvem, no hi tornaria mai més. Esperàvem i esperem encara veure també alguna vegada en aquestes nostres Vies Verdes que la policia de Catalunya hi patrulli de manera adequada, per explicar, educar i si cal castigar els usos indeguts que s'hi puguin donar.

Obro les planes sèpia d'un vell diari barceloní. S'acaba d'aprovar l'ordenança viària, i ahir era el primer dia de la seva vigència, apareix el resultat de la cacera del ciclista infractor, dues planes i la portada amb les seves corresponents fotografies, per demostrar que sí, que no s'ha aplicat fil per randa l'ordenança, que no s'han destinat tots els milers de guàrdies urbans de Barcelona a perseguir ciclistes, i a més castiga amb semàfor vermell la regidora Assumpta Escarp sense cap possibilitat que ella s'expliqui.

El que m'horroritza del fet és que el ciclista (periodista) de l'esmentat diari infringeix la normativa de manera expressa davant dels policies. Em sembla que en periodisme això té un nom, però convido des d'aquí el diari a fer la mateixa prova amb moto, amb cotxe i a peu, a veure si també no li apliquen l'ordenança o el reglament general de circulació. Sort que cap ciclista no ha provocat cap accident mortal. Mentrestant els motoristes fan el que volen.

Ahir els tertulians de la nostra emissora nacional se'n reien i feien brometa de la bicicleta, ningú parlava de costos ambientals dels vehicles de motor, d'infraestructures cada cop més grans per als conductors que normalment anem sols, del soroll, d'unes ciutats pensades no per a les persones sinó per als vehicles, ningú deia que el que cal és sensibilitzar per compartir, conviure en el poc espai que hi ha a les nostres denses ciutats.

Si els ciclistes es trobessin segurs als carrers, si es respectés el més feble, primer el vianant, després l'usuari de la bicicleta, potser no caldria una tan detallada i segurament inaplicable ordenança.

L'ús de la bicicleta a la ciutat no és cap moda, és una necessitat per pacificar el trànsit, per treure'n sorolls i, sobretot, per reduir l'elevada contaminació atmosfèrica que patim. Segons estudis recents, Barcelona està per damunt dels índexs permesos per la Unió Europea, i la contaminació provocada per motors d'explosió és responsable d'una alta mortalitat.

Es tracta, doncs, de posar-se d'acord. Els partits polítics parlamentaris van signar el manifest sorgit del I Congrés Català de la Bicicleta (www.congresbicicat.org), en què entre altres coses podem llegir:

«L'ús de la bicicleta com a eina de mobilitat contribueix a millorar la qualitat de vida, és saludable i té nombrosos avantatges tant per a l'individu com per a la societat:

-La bicicleta és un vehicle silenciós, net, assequible i sostenible.

-Ajuda a reduir la congestió a les ciutats i ajuda a fer el trànsit més segur i fluid.

-Millora la cohesió social i ofereix independència i llibertat.

-Necessita poc espai d'estacionament i millora la qualitat dels espais públics.

-És una eina de mobilitat ràpida per a distàncies curtes.

-Augmenta les oportunitats de lleure, esport i turisme.

-Millora la salut física i mental pel fet de ser una activitat física moderada.»

També ho podem fer plegats. Les Vies Verdes de Girona van sorgir d'un consens ciutadà, del pacte entre diversos pobles, d'alcaldes de diversos partits, de gent amb sensibilitats diferents però amb un objectiu comú. Ara cal un pacte ciutadà, en què responsables polítics, mitjans de comunicació, entitats, empreses, municipis i ciutadans defineixin quin marc viari volem per al nostre futur.

No podem viure sota la llei del més fort en la circulació viària. Respecte per al més dèbil, compartir els espais, responsabilitat i sensibilització han de ser els eixos de futur. No volem que ens calgui usar la fermesa quan ja no hi hagi res a fer, com en el cas del malaguanyat Xavier. Expresso des d'aquí l'esperança que no haurem de tornar a escriure en aquestes tràgiques circumstàncies, i m'afegeixo al dolor de la família i els amics d'en Xavier.