Tot sovint, en la premsa trobem articles d'opinió que tenen com a tema central Catalunya, encara que des d'àmbits molt diferents. A tall d'exemple, el dia 21 de juliol a la mateixa plana d'El Punt hi ha dos articles que parlen de Catalunya, l'un (de David Marca) des del vessant dels catalanisme polític i l'altre (de Rosa Congost) des de la perspectiva dels desafiaments universitaris del món de les humanitats. Tot i que qualsevol lector, mínimament preocupat per quina ruta segueix la nostra nau, sovint a la deriva, estarà d'acord amb les idees i propostes que s'hi expressen, després d'aprofundir i analitzar la realitat diria que es queden curts, s'enfilen molt enlaire (cap als càrrecs polítics o universitaris) i, en canvi, no esmenten les arrels i els fonaments del problema; no s'adonen que és al nivell de la base que estem perdent la saó necessària per a mantenir viu l'arbre.

Ho explicarem millor a través de dues notícies recents que, segons la meva opinió, haurien de preocupar també la nostra consciència: les havaneres de Calella de Palafrugell i la davallada de l'ús de la llengua catalana a la UdG.

Quan m'instal·lo davant del televisor per escoltar les havaneres de Calella, ja em sorprèn que la primera sigui en castellà; després m'adono que els conjunts van seguint el mateix ritme, interpretant-ne dues en català i dues en castellà, amb un programa calcat. Així, vaig entendre que era obligatori el bilingüisme al 50%. D'on va sortir l'exigència? De l'organització o d'algun ens polític? Encara que segurament als conjunts ja els anava bé. Certament, em va sobtar tant que si no vaig tancar el televisor va ser per veure fins on arribava la imposició. Després he sentit algunes opinions, de catalans, que em fan adonar que estem arribant al fons del barranc, sense delit per a sortir-ne. Una cosa és que sempre s'hagin cantat havaneres en castellà i l'altra és que no tinguem la voluntat de regenerar la nostra llengua amb havaneres nostrades, tant o més expressives que moltes de llengua castellana, tenint en compte que la cantada d'havaneres de renom tenia com a centre un poble del nostrat Empordà. I el pitjor de tot és que els espectadors en sortissin satisfets com si fos la cosa més natural del món aquesta assumpció d'uns fets que haurien de ser un revulsiu a la pressió constant a què està sotmesa la nostra cultura i la nostra llengua. Ens hem arribat a creure que el bilingüisme és natural, de tal manera que la major part de gent ni s'adona de l'alternança de llengües. També passaria el mateix a Madrid, si un grup català en la seva actuació anés alternant cançons en català i en castellà?

Poble educat