Una economia que pretén mantenir-se i perdurar solament amb els únics pilars del turisme i la construcció està condemnada al fracàs. I més a Espanya, que s'ha embarcat a ser la primera recepcionista de l'emigració del món. Tothom cap a Espanya! Que allà és com a Alícia al país de les meravelles; tot està permès, tot és de per riure i, sobretot, per a un turisme de saturació del qual compta, cada vegada menys, l'aportació en divises i despeses familiars. És a dir, un turisme que cada vegada aporta menys a les economies de les nacions d'Espanya però que utilitza al màxim els serveis públics i els medis naturals que s'esgoten. Tot això sense pagar cap taxa. Als seus països nosaltres no podem pas fer-ho. I és que ací som el parc temàtic i la platja d'Europa. No cal ser doctor en economia per adonar-se que, malgrat que la recepció de turistes duplica la població espanyola, estem a la cua d'Europa, juntament amb Grècia i Portugal, pel que fa al desenvolupament dels més importants sectors econòmics que lideren el progrés social i econòmic d'un país.

Espanya ni tan sols ha sabut mantenir –mitjançant treball, innovació i recerca– algunes marques de fàbrica pròpies i destacades pel que fa a cotxes. No és pas que no n'hi hagi hagut, com Hispano Suiza, Pegaso o Barreiros –Seat ja no es espanyola–, entre d'altres, però tot se'n va anar en orris. «¡Que inventen ellos!», se sentia des de l'Espanya nacionalista i totalitària, però, el que en realitat volien dir és «¡Que trabajen ellos!»

El que va succeir amb la indústria surera, per exemple, va ser un veritable daltabaix: vendre's a l'estranger boscos sencers de matèria primera, és a dir, alzines sureres en lloc de fer fàbriques, llocs de treball i recerca. I, com això, moltes altres coses.

I pel que fa al món del treball, els sindicats sembla que dormen: amb sous de per riure, feines i contractacions a precari, subcontractacions amb condicions d'escàndol, horaris d'esclavitud treballant diumenges i dies festius..., al costat d'immenses fortunes aconseguides mitjançant una implacable especulació del sòl que està destruint naturalesa, paisatge, espais públics i terres de cultiu arreu d'Espanya.

No sé quina classe de governants tenim –tant els del govern central com els autonòmics– que toleren aquest desastre en contra dels principis democràtics de la unitat d'Europa. Escoltin, a l'Estat espanyol hi ha cinc milions d'habitatges buits. Solament a Madrid n'hi ha mig milió. Això és una injustícia social i una immoralitat en vista del creixement de la pobresa a Espanya.