Ens queixem molt –els que ens en queixem– de com la fúria constructiva del moment destrueix paisatges de platja i de muntanya, però no ho fem tant de la sistemàtica destrucció dels tradicionals paisatges urbans del país. Parlo principalment de l'enderroc i substitució de les cases de cós.

Com que som de riure, ara riem molt de la monòtona simetria de les cases aparellades de les urbanitzacions, però entre els segles XVII i XIX, que és quan a Catalunya es va produir el desplaçament demogràfic del camp a les ciutats, els nostres besavis van anar a viure en unes rengleres de cases unifamiliars totes iguals que són les rengleres i cases que es troben en els centres urbans de moltes poblacions. A la Barcelona d'entre muralles aquest sistema urbanístic i constructiu no és observable perquè la Barcelona arcaica és una altra cosa més antiga i, com es diu en castellà, palaciega. Tampoc no es troba a la Barcelona de l'Eixample, que també és una altra cosa, de caient burgès. Però a Barcelona aquests carrers i aquestes cases es mantenen en els barris de Gràcia, d'Horta o de Sants que un dia van ser ciutats menestrals autònomes, com es mantenen a Vilanova i la Geltrú, Badalona, Premià de Mar, Mataró o Figueres.

Una casa de cós és una construcció de poc més o poc menys cinc metres d'amplada –la mesura màxima que els arbres del país podien produir per fer bigues– i una llargada interior de quinze o vint. Tenen, en general, un sol pis. A la planta baixa s'hi disposa la sala de rebre amb finestra al carrer, el menjador, la cuina i, al fons de tot, un pati, una eixida, un badiu amb un llimoner, un magnòlia o una estesa de geranis. (Al Maresme, eixida; a Badalona, badiu). Al pis hi ha les habitacions. L'habitació principal, la de matrimoni, dóna al carrer i està equipada amb un balcó per veure-hi passar les processons. Es nota que el disseny d'aquestes cases és d'origen barroc pel joc de llums, contrallums i clarobscurs que a dins s'hi produeix. La llum blanca del pati entra al menjador, travessa els estors que a l'estiu s'inflen pel corrent d'aire, brunyeix les rajoles del terra i enlluerna el visitant. La persona que obre des de dins la porta d'una casa de cós sempre queda a contrallum de qui ha trucat el timbre com un personatge del Caravaggio més tenebrista.

L'adveniment de la democràcia municipal a partir del 1979 va anar acompanyat d'una pruïja conservacionista. Totes les ciutats del país es van disposar a elaborar uns catàlegs que havien d'incloure els elements monumentals del terme que no es podien tocar per res del món. El que passa és que moltes ciutats estaven desproveïdes de qualsevol monument, l'església parroquial a part. Com que de tota manera alguna cosa s'havia de preservar per no quedar en evidència davant de ciutats més ben assortides, va ser en aquell moment que es va projectar l'atenció sobre les cases de cós i se n'hi va veure el valor històric, patrimonial, arquitectònic, etcètera.

La pruïja ha declinat i les cases de cós són en aquest moment passades per la pedra una a una i substituïdes per edificis de pisos, que són els que compten i dringuen i donen dividends a còpia de multiplicar-se. Si aquests edificis tinguessin algun atractiu podríem dir per consolar-nos que Catalunya es regenera, que passa del barroc a Norman Foster, per citar un nom. Els constructors i promotors trien d'entre tots els arquitectes els que menys genialitats els puguin plantejar, els alcaldes i regidors fan com si no ho veiessin i les ciutats van agafant una pinta suburbial, ara que s'havia aconseguit que els suburbis ciutadegessin. Les ciutats petites i mitjanes de Catalunya han delegat a Barcelona, que és una ciutat cool, l'erecció de torres Agbar com hi han delegat el teatre, els concerts, els cines d'art i assaig o el bisbe, i es queden amb l'església parroquial, el Carrefour i la «propera construcció de pisos d'alt standing».

Jo sé tres cases de cós seguides que cediran el lloc a 13 habitatges. Sis donaran al carrer, sis més al pati, a l'eixida, al badiu, i el tretzè serà un àtic espaterrant que coronarà el conjunt. Els besavis només entraven un sou i es construïen unes cases de cos enter on naixien i creixien quatre o cinc fills. Ara entren dos sous, neixen un o dos fills i per adquirir un pis d'alt standing que ocupa una quarta part d'una casa de cós la gent s'entrampa per tota la vida. Entre el barroc i ara el món i el sistema bancari han evolucionat molt.