Amb cinc llargmetratges de ficció en deu anys, però també amb documentals, com ara el que marca un contrapunt a Naturaleza muerta amb el títol de Dong, Jia Zhang-Ke ha aportat una visió de la Xina (amb les seves transformacions) dels últims trenta anys que, amb el rigor i alhora la poètica de la seva posada en escena, suposa una de les propostes més estimulants del present cinematogràfic. Amb El lladre, Plaers desconeguts, Plataforma i El món, cap de les quals estrenades comercialment a l'Estat espanyol, però disponibles en DVD, Jia Zhang-Ke mostra una Xina que, abocada a una transformació econòmica tendent al capitalisme i a les formes de la globalització, se submergeix en l'especulació immobiliària, el treball precari, la corrupció, els xantatges dels prestadors, el desmenjament i la desil·lusió dels joves. Una visió que molesta tant el govern xinès que ha negat la subvenció administrativa als films de Zhang-Ke (que ha hagut de buscar finançament extern) mentre que, si no els ha prohibit, n'ha entorpit i limitat l'exhibició a la Xina.

Pel que fa a Naturaleza muerta, premiada l'any passat amb el Lleó d'or al Festival de Venècia, transcorre durant la construcció de la presa faraònica de les Tres Gorges a la regió de Fengjie. A aquest món en procés de desaparició, que va submergint-se mentre va emergint alguna cosa encara incerta, hi arriben dos personatges que en busquen d'altres: un home que, setze anys després d'abandonar la zona, cerca la seva dona i la seva filla mentre treballa en la construcció de la presa; una dona que busca el seu home, que l'ha abandonada per emprendre negocis tèrbols a Fengjie, per comunicar-li el desig d'una ruptura més definitiva. Zang-Ke construeix una mena de díptic (el punt de transició d'una història a l'altra està marcat pel trajecte d'un ovni que els dos personatges observen al cel) mentre se succeeixen imatges fantasmals d'un paisatge boirós i d'uns edificis abandonats o en procés de demolició. En aquest espai de l'absència i la desolació, però, resten vincles d'afecte i solidaritat entre els treballadors i també, com ha dit el mateix Zhang-Ke, coses com ara el menjar, la beguda, les cigarretes i les cançons mitjançant les quals, definint rituals de la quotidianitat i animant la vida dins d'una naturalesa morta, les persones es comuniquen, se senten en companyia, malgrat que no sempre es parlin. Hi ha molts de silencis a Naturaleza muerta que fan que, quan hi apareixen, les paraules siguin eloqüents. També hi ha una renúncia a les exigències narratives per lliurar l'espectador, a través de plans fixos de durada tan llarga com justa, a la contemplació i a la reflexió. Com en bona part del cinema asiàtic actual més apassionant, no hi és aliena la influència del mestre Antonioni.