Una de les característiques del cinema d'acció que ha ocupat les cartelleres estiuenques, més enllà de la seva fascinació per les atraccions visuals, radica en el fet que el muntatge de les pel·lícules sol proposar un joc entre dos escenaris: l'espai de l'acció i l'espai del control. Els herois i els dolents de grans blockbusters no poden actuar sols, tot sovint esdevenen simples titelles, éssers controlats des de les multipantalles dels grans centres d'informació. Tots els seus moviments es desenvolupen sota altres mirades estranyes, i creen un curiós efecte mirall en què de cop hi volta els espectadors mirem els que miren mentre també mirem els que actuen. Els espectadors ens transformem en testimonis d'un joc en què l'aventura no pot dur-se a terme sense la importància estratègica que tenen les tecnologies informàtiques. La pantalla cinematogràfica no para d'estar en diàleg permanent amb les pantalles dels ordinadors, i les pel·lícules acaben essent una reflexió sobre les formes de mirar i els circuits de poder a l'interior d'una societat on el caos i l'ordre tenen un marcat contingut cibernètic. Per comprendre aquesta situació només hem de fixar-nos en dues pel·lícules clau de la nova temporada, El ultimátum de Bourne, de Paul Greengrass, i La jungla 4.0, de Len Wiseman.

El ultimátum de Bourne es presenta com el punt final d'una trilogia que no ha fet sinó posar entre parèntesis el cinema d'espionatge i jubilar James Bond. El seu protagonista és l'espia Jason Bourne, que després de sentir-se manipulat i veure com la seva promesa moria en un dubtós accident, intenta esbrinar la fosca trama de la qual s'ha convertit en un titella i descobrir quina és la seva autèntica identitat. El més sorprenent d'El ultimátum de Bourne radica en el fet que al llarg de la pel·lícula es du a terme una mena de depuració estilística, fins al punt que tota la trama no és res més que un seguit d'escenes en les qual el protagonista travessa mig món i intenta escapar d'uns poders de control que no paren de vigilar-lo. Paul Greengrass filma tota la pel·lícula com si es tractés d'un reportatge televisiu, amb la càmera movent-se com si fos un documental o una simple filmació turística. Una càmera constantment desenfocada atrapa les anades i vingudes de Jason Bourne, i a l'altre costat del mirall uns personatges no paren de localitzar-lo en mig d'un món en el qual no hi ha amagatalls possibles i en el qual la idea de temps ha estat substituïda per la del directe permanent.

Després del caos elèctric i ferroviari que Barcelona va viure al llarg de l'estiu, més d'un espectador pot pensar que La jungla 4.0 és una metàfora sobre el desordre urbà a la capital catalana. De fet, la pel·lícula mostra una apagada elèctrica, té escenes d'acció dins de túnels col·lapsats pel trànsit i juga amb el caos circulatori com a punt de partida d'una trama de conspiració. Més enllà de tota aproximació entre la ficció i la realitat, el més sorprenent de La jungla 4.0 és que el terrorisme ja no és vist com una acció armada sinó com un simple virus informàtic. El món que mostra la pel·lícula està, com el d'El ultimátum de Bourne i el de la sèrie 24, amb la qual podem establir interessants punts de contacte, constantment sota control informàtic. L'ordre és una qüestió marcadament cibernètica. Per destruir el món, o simplement provocar el caos, els terroristes han de convertir-se en hackers informàtics. La realitat es troba condicionada al funcionament del ciberespai i per salvar la humanitat només cal saber matar prèviament el virus.