¿Quina és l'obligació de l'artista? ¿Arribar al paroxisme de la perfecció en la seva obra o arriscar-se a fallar, a errar el tret, justament perquè ha provat d'agafar un camí que no coneixia?

El novel·lista Lobo Antunes declarava fa uns mesos que ell només comença a escriure quan sap que no se'n sortirà. És a dir, quan intueix que fracassarà. La seva activitat creativa va lligada no pas a la por del desconegut, sinó a l'esperança de trobar algun tipus d'il·luminació en aquest regne de la foscor per on decideix caminar. A l'altra banda, hi ha l'artista que no és capaç de donar per bona la seva creació i que, un cop enllestida, hi torna de manera irremissible amb l'afany d'aconseguir l'obra mestra, la definitiva versió, les aproximacions anteriors a la qual eren només això, aproximacions, tempteigs maldestres.

En tots dos casos, hi ha individus amb talent, tipus obsessius, arreplegats i aprofitats. Josep Carner era un exemple del primer grup. La genialitat del poeta fa que intervingui de nou en el seu corpus, anys després de la primera edició, per tal de confegir versos que són més excelsos gràcies als apunts en aparença menors, quasi ridículs, que eleven la creació molt per damunt del que el mateix poeta havia assolit amb anterioritat. Ridley Scott, em temo que és dels aprofitats. No dic que no sigui obsessiu, perquè rodar Blade Runner i muntar la versió Blade Runner: The Directors' Cut i tornar a muntar una variant nova que anomena Blade Runner: The Final Cut, és una feina d'obsessius. Pel que em diuen, tanmateix, sembla un arreplegat.

¿És, la seva, una aproximació al que és sublim o una simple maniobra comercial?

¿Quan sap l'artista que ha d'abandonar la tela i donar per conclòs el viatge? ¿Com es pot viure tant de temps rere un fantasma si no és que l'obsés ha arribat a la conclusió que ja no hi ha foscor per il·luminar sinó la banal, tan supèrflua, innecessària, reconstrucció del camí conegut?