Guerín construeix amb aquesta pel·lícula un poema urbà, amb una rima recurrent, les dones d'Estrasburg, en què destaca l'actriu protagonista, Pilar López de Ayala. Pel director estrasburg, brinda una coreografia perfecta de tramvies, bicicletes i vianants i li ha permès «poder fer el mateix que els Lumière quan anaven a filmar a les grans ciutats: buscar la millor localització en què el moviment del carrer lluís millor», recull l'agència Efe.

El film parteix de referents com ara l'univers de Tati, que «reivindicava la capacitat de passejar pel carrer xiulant i realitzava les pel·lícules basant-se en el flaneur, el que passeja i observa, perquè és difícil imaginar qualsevol creació si no es nodreix de l'observació».

El director es mou en la frontera del cinema d'autor, eminentment estètic, i amb l'art, el teatre, el cinema clàssic i la música com a referències. No és d'estranyar, doncs, que alguns dels fotogrames de la pel·lícula ja apareguessin a la instal·lació Las mujeres que no conocemos, també misteriosament poètica, que Guerín va fer per al pavelló espanyol a la Biennale de Venècia.

El realitzador d'En construcción se sustenta dels sons urbans per bastir la imatge: el diàleg entre Pilar López de Ayala i el protagonista Xavier Lafitte és, eminentment, de mirades. El protagonista explora un voyeurisme benintencionat, que explora la ciutat a la recerca d'un fantasmagòric objecte del desig, la Sylvia que al·ludeix el títol.

L'embrió del film va ser «un desig lúdic per filmar Pilar i unes enormes ganes de reivindicar en el cinema una cosa tan natural com és la senzillesa».

És la decisió personal de José Luis Guerín per enfrontar-se a la profusió de «tantes trames a les pel·lícules actuals i l'obligació de donar tantes explicacions».