| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dijous, 13 de setembre de 2007 > La independència, per què i per a què
opinió Llicenciat en filosofia RICARD LOBO I GIL.. Darrerament a Catalunya, com a conseqüència dels desgavells de les infraestructures, s'està produint una reflexió crítica sobre la nostra vinculació amb l'estat. D'una banda, es diu, aquest no respon a les nostres necessitats. I de l'altra, l'estat no està disposat que els catalans puguem decidir sobre el que és nostre després de l'espoli material i polític a què ens ha mantingut sotmesos des de la derrota de 1714 i del Decret de Nova Planta de Felip V. Són molts i en nombre creixent (gent de partit o no) els qui constaten que si nosaltres prenguéssim les regnes del nostre país sense intromissions, aniríem millor, o almenys seríem els únics responsables de la nostra situació deficitària. Catalunya podria ser independent perquè té potencial per ser-ho i perquè és una nació: no sols té les característiques històriques, politicoinstitucionals, jurídiques i culturals necessàries, sinó que també ha estat un país sobirà. Va ser regit primer per una dinastia catalana, i després per una altra que amb algunes perversions respectà les nostres constitucions i llibertats fins al segle XVIII. Després, Catalunya ha viscut sotmesa o entretinguda amb propostes alternatives més recents i fracassades: la de formar part d'un estat federal, o d'una confederació d'estats, o d'un estat plurinacional mai no reconegut, o d'un estat autonòmic tan limitat com l'actual. Si això no ha funcionat, és normal que es vagi incrementant el nombre de ciutadans que volen recuperar o dotar-se d'un estat propi. Seria un veritable alliberament d'energies ara retingudes o malbaratades en litigis. Drets totals Pel que fa a l'estat autonòmic vigent, els drets personals i col·lectius dels catalans no poden ser exercits en la seva plenitud i totalitat: la llengua pròpia de Catalunya es troba desprotegida i en retrocés; no disposem del tot de la riquesa fruit del nostre treball, perquè n'hem de cedir una part substancial a l'Estat i seguir pidolant el retorn d'una altra part que no controlem; ni ens han estat respectats els drets culturals patrimonials, en el sentit que, per exemple, gran quantitat d'immobles històrics i d'obres d'art han anat a parar al patrimoni de l'Estat espanyol; els papers de Salamanca no retornen; la riquíssima documentació històrica de l'Arxiu Reial de Barcelona i de la Generalitat medieval és encara propietat de l'Estat. L'intervencionisme estatal espanyol arriba fins i tot al ridícul, com és el cas de la ben recent prohibició per part de la Federación Española de Futbol, d'un partit amistós entre una selecció catalana i una dels Estats Units. En contrapartida, l'Estat no intervé, com és la seva obligació, en el més substancial i avui de primeríssima actualitat: a mantenir i modernitzar a temps infraestructures bàsiques imprescindibles que no ens ha transferit. I és quasi un escarni que això succeeixi després que Catalunya hagi estat la que més ha contribuït a modernitzar Espanya des de l'època de la revolució industrial en endavant.Alguns polítics i historiadors forans han volgut fer creure que les reivindicacions nacionals de Catalunya són un invent de la Renaixença, com si des de l'antigor i fins el 1714 Catalunya no s'hagués regit per si mateixa, amb uns graus de sobirania que volem recuperar i incrementar com ho feren els nostres avantpassats: poc després d'haver estat vençuts militarment per les tropes de Felip V i assimilats a Castella amb la derogació de les Constitucions catalanes, ja va ser emesa una apel·lació a la comunitat internacional el 1734 i a la Corona britànica el 1736. I el 1760 amb el primer Memorial de Greuges a les Corts de Carles III, vuit diputats mandataris, dos per cada un dels països confederats en la Corona d'Aragó, reclamaven el restabliment de les llibertats constitucionals derogades. Es tractava de la primera proposta de «devolució» política, molt anterior a la devolution escocesa. Seguiria després el Projecte de Constitució per un Estat Català de 1883; el Memorial de greuges presentat el 1885 a Alfons XII; i el Missatge reivindicatiu a la reina Maria Cristina de 1888. I com a primera i consegüent concreció constitucional de la nació catalana després de 1714, el 1892 es proclamaven les anomenades Bases de Manresa, amb un text sobiranista articulat i d'expressió concreta de les llibertats col·lectives del poble català. Tots aquests documents anaven referendats per forces vives del país, polítiques i socials. I més recentment, ja amb un estat de dret democràtic, l'Estat espanyol tampoc no ens ha estat favorable: els partits espanyols ens van retallar l'Estatut de 1932, el de 1979 i ara el de 2005, pendent encara de les decisions del Tribunal Constitucional. Per tant, de continuïtat històrica en la reclamació dels nostres drets no ens n'ha mancat pas des del segle XVIII fins al XXI. I ara, al 2007 sembla que van prenent cos posicions més decidides a favor de la independència política, previ un referèndum d'autodeterminació. Davant d'això, hi ha qui ens vol fer creure que la sobirania i independència dels estats ja no és rellevant. Doncs bé: ja acceptem d'entrada un estat amb les mateixes limitacions de sobirania que té l'Estat espanyol o d'altres estats més petits i menys potents que Catalunya. Finalment, Catalunya viu sotmesa a una aberració intel·lectual i filosòfica que caldrà desemmascarar: la Constitució espanyola determina que ella «es funda en la indissoluble unitat d'Espanya». Però les constitucions són lleis fonamentals de dret positiu i no es poden fundar en quelcom considerat falsament superior a elles mateixes com dogmes o principis filosòfics que no són de dret natural universal. I no ho és la unitat política d'un país plurinacional com és Espanya. Seria una prova de grandesa democràtica que Espanya acceptés que el poble català es pronunciï sobre si mateix: uns i altres coneixeríem on som i quina és la voluntat popular. |
 | |||
|