La crisi de les infraestructures viscuda i patida per la gran majoria de catalans, aquest estiu, no només desperta enuig. Encara que sembla mentida, representa una bona oportunitat per mobilitzar la ciutadania i reforçar les bases d'una comunitat nacional, amb uns interessos socioeconòmics comuns, que motivi les institucions a prendre decisions importants per a la independència d'aquest país. És una bona oportunitat per despertar, a totes les persones que per la raó que sigui viuen a Catalunya i se senten lligats al territori, el sentit pràctic d'obtenir la independència d'Espanya.

Si mirem enrere, el gran handicap del moviment independentista català, sigui quina sigui la seva traducció partidista, ha estat comptar amb una gran majoria social que doni suport a la voluntat d'autodeterminar-se i desmarcar-se del centralisme o l'autonomisme espanyol conreat fins ara. Durant molts anys, l'encaix o el desencaix de Catalunya respecte d'Espanya ha despertat alguns recels, i un cert escepticisme, fins i tot en els segments de votants més catalanistes, que han considerat la desconnexió de l'Estat com una visió quimèrica, un somni en veu alta o una fita estratègica. Fins aquest moment, els arguments utilitzats per trencar la dependència amb Espanya s'han basat en la metafísica sentimental i en l'argumentació històrica: haver estat, fa segles, un estat lliure ocupat per uns i altres o, no fa tants anys, haver estat víctimes d'una dictadura opressora i feixista. Raons, des del meu punt de vista, certes; però certament, un pèl allunyades de les prioritats d'un gruix considerable de la ciutadania, que ha vist massa remota la possibilitat d'autogestionar-se totalment i allunyar-se d'Espanya.

En els tres últims anys, però, el context social i polític ha canviat prou per establir unes noves bases, un nou discurs i una nova possibilitat per captar suports a la independència del país.S'han mantingut els arguments sobiranistes del passat; però a aquests, n'hem pogut afegir d'altres de més pràctics, més tangibles, d'arrel econòmica, que ens han apropat a sectors de població fins ara inaccessibles. Són moltes persones, cada vegada més, les que veuen que mentre a Catalunya les autopistes són de peatge, en altres zones de l'Estat, les comunicacions terrestres a banda de funcionals són gratuïtes; són molts els ciutadans, els que s'han adonat que mentre a Catalunya el mal funcionament dels trens –que no només ha suposat la pèrdua de la paciència dels usuaris, sinó també grans pèrdues econòmiques per a l'empresa catalana– ocupa les primeres pàgines dels diaris, a Madrid, el Servei de Rodalies rep des de fa anys una gran inversió, creix exponencialment el seu radi de comunicacions i funciona amb puntualitat anglesa; són molts els que poden contrastar el pes cada vegada més gran de l'aeroport de Barajas respecte al de l'aeroport del Prat; i cada vegada són més els que saben que aquí hi ha un dèficit històric d'inversions, reconegut per economistes de totes les tendències, i Madrid ho nega tapant-se les vergonyes i no publicant les balances fiscals.

Des de fa un parell d'anys, algun partit i molts col·lectius ciutadans ens alerten de les conseqüències de no invertir prou a Catalunya. Ara ja en coneixem el resultat. El dèficit d'inversions ha posat el país en una situació límit. L'ha col·lapsat, l'ha deixat sense llum, amb cues a les estacions de tren, als aeroports i a les autopistes. I davant d'això, la desídia d'Espanya –ja sigui el seu govern o les empreses espanyoles– a l'hora d'invertir en el manteniment de serveis indispensables per a una societat que paga religiosament els seus impostos.

Comencem a despertar del somni, com diria Josep Huguet. Del somni que se'ns va fer durant la transició, que assegurava que col·laborant activament amb la modernització d'Espanya, hi sortiríem guanyant. I no ha estat així. Hi hem perdut; hem costejat la modernització d'altres comunitat. Dependre d'Espanya no ha valgut la pena. I això ja no són paraules: ho podem demostrar amb els comptes sobre la taula.