L'estiu de 1917, el periodista de La Veu de Catalunya Ferran Agulló va descobrir, mentre passejava per l'escarpada costa de Begur, la figura d'un home malgirbat pintant entre les roques escabroses de la cala de Fornells mentre un vailet mig despullat l'observava amb un riure sardònic. Vencent el temor davant aquesta escena grotesca i quasi diabòlica, el cronista va acostar-se una mica més al desconegut, un vell en realitat, vestit amb una jaqueta ratada de vellut i coberta de salobre, del tot absorbit en l'execució del seu quadre. Només per la pintura, per aquella inimitable capacitat de prendre la llum amb el pinzell i untar-la tot seguit a la tela, el va reconèixer: era Francesc Gimeno, «emmaridat amb el mar, sincer com sempre, però més fort que mai», escriuria el periodista al cap d'uns dies al diari. Aquella era la segona estada llarga de Gimeno al Baix Empordà, després de la descoberta de Torroella el 1887, arran de la qual hi quedaria unit per sempre a través del matrimoni amb la filla de la fonda Martinet on s'hostatjava, i va ser la més «dura i colpidora per a l'esperit i la salut», com ho valora Mariona Seguranyes a l'elaboradíssim catàleg editat per a l'ocasió. La tardor anterior, havia descobert Begur i, quan va tornar-hi l'estiu de 1917, va decidir instal·lar-se en un barraca de pescadors a Fornells, dormint damunt un sac de palla, sense cap mena de comoditat ni amb prou feines aliment. La crònica d'Agulló i d'altres que es van difondre a la mateixa època van estendre damunt Gimeno la llegenda que l'acompanya encara avui com un eremita, un excèntric, un dissortat, un pintor absolutament sacrificat per l'art. A pesar d'aquest aïllament cert, de la incomprensió pel seu art «dur i sec», «brutal i barroer», o de la seva gradual introspecció revelada en la fesomia tètrica dels seus innombrables autoretrats de maduresa, quan es va lliurar obsessivament a la lectura dels místics i les escriptures sagrades, l'exposició del Museu de la Mediterrània vol alliberar-lo d'aquesta aurèola maleïda, perpetuada en la recent exposició del Museu Nacional d'Art de Catalunya, per revelar-lo com un dels pintors més extraordinaris de la seva generació i, sense cap dubte, el millor intèrpret del paisatge del Montgrí, que inspira la seva obra major. L'anècdota de Joaquim Mir besant amb devoció un quadre de Gimeno que Josep M. Mascort li va ensenyar l'estiu que va passar a Torroella, el 1935, és prou significativa del respecte que els artistes professaven, quan ja feia vuit anys que era mort, a aquell solitari que només concebia el paisatge apropiant-se'l en plena comunió, explorant-lo com un depredador.

Mariona Seguranyes, comissària de l'exposició, que neix del treball d'investigació premiat amb una de les beques de recerca Joan Torró i Cabratosa, ha catalogat 92 obres de Gimeno i altres paisatgistes del Montgrí, de les quals se n'exposaran 18 de Gimeno, 5 de Modest Urgell, 5 de Ramon Call (el primer benefactor del pintor), 5 de Mir, 3 de Josep M. Mascort i 2 del fill, Martí Gimeno. Però més destacable és encara l'aportació de material fins ara inèdit que perfila amb més detall la personalitat i el mètode de treball de l'artista: un quadern d'apunts que no abandonava mai en les seves expedicions per terres gironines, i uns fulls manuscrits on va registrar el seu pensament més íntim. Per al visitant, el plaer més intens serà retrobar la sàvia manera amb què intensificava amb la potent llum atzurina de l'Empordà la rugositat dels murs de les cases de Torroella, com extreia de les teulades els tons justos de siena i ocre, amb unes gotes d'escarlata solar i unes franges vinoses, com de suc de móra regalimant als escaires arrecerats a l'ombra; com es demorava en el detall dels reflexos iridescents damunt la vegetació o les roques marines, d'on alliberava essències inconegudes, opalines, lleonades, rossenques com brins de rostoll llançats a l'aire, o com copsava la humitat crònica de Girona, amb les seves gammes cerúlies, grises i lletoses. L'exposició es podrà veure a Torroella fins al 28 de gener del 2008, i el 14 de febrer s'inaugurarà a l'MD'A.