dilluns, 10 de setembre de 2007
> Quelcom es mou
la galeria
JOSEP MARIA LOSTE.
Quan som a les portes de commemorar una altra Diada, necessàriament reivindicativa, sembla que alguns escenaris, autènticament granítics, es comencen a sacsejar: quelcom es mou en el subconscient col·lectiu català, així com en l'univers nacionalitari del vell continent. Catalunya ha viscut una situació anòmala; ha patit una desatenció social alarmant per part de l'Estat i, en conseqüència, ha covat un veritable sentiment d'ofensa. Aquest procés de discriminació accelerada per part del nacionalisme radical espanyol ha comportat l'emergència de la Catalunya del caos i la decadència: el col·lapse de l'estat del benestar tangible a casa nostra. I per postres alguns encara comenten, amb sornegueria, que parlem massa de qüestions identitàries. El que queda clar és que si renunciem a la sobirania –paraula amb la qual s'ha fet tan poca pedagogia política– esdevindrem provincians. Si ens neguen el dret a decidir ens estan impedint que puguem gaudir, per exemple, d'uns bons transports públics ferroviaris, cosa que sí que tenen a Madrid. Quelcom es mou a Catalunya, a la nòrdica Escòcia o a les planes de Flandes; tot i que no hem de caure en mimetismes reduccionistes, aquest brogit a favor de la llibertat dels pobles, a favor del renaixement de les velles nacions europees, ens ha d'esperonar a preparar-nos de cara al futur. Les decisions les hem de prendre nosaltres, perquè tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
|
